La millor manera de carregar-se l’independentisme és deixar que els partits catalanistes, nacionalistes o independentistes se’l carreguin. Cert, cal un cop de mà. Fan falta guàrdies civils, jutges, fiscals, alguns periodistes i empreses periodístiques sense escrúpols… i una bona dosi de repressió, de por, de terra cremada. Sense oblidar el paper estel·lar d’un rei desdibuixat i fluixet, però que ajuda a donar un cert «empaque» i una mica d’escenografia a la gloriosa història d’Espanya.
Però, per rematar la feina, no hi ha res com unes eleccions autonòmiques. Tothom queda automàticament en calces i calçotets. Tothom queda retratat: el que es tracta és d’aconseguir el grapat de vots necessaris per assolir quotes de poder, de càrrecs, de diners, de projecció pública…
Catalunya necessita unes eleccions autonòmiques? Pregunta de difícil resposta. Més aviat necessita un miracle.
Però en absència de miracles i d’intervencions divines, ens oferiran un placebo: les eleccions més històriques de la història, després de no sé quantes eleccions històriques que havien de canviar la història del món. I sobretot, després d’aquell primer d’octubre que se’n va anar per l’aigüera i que ara mateix fa tanta nosa, perquè té la virtut no ja de deixar tothom en roba interior, sinó directament en pilotes.
Tot indica que ara sí que rematarem la feina, tres anys després. Ara ens encaminem cap a unes eleccions autonòmiques de veritat, crues, pelades, sense la parafernàlia d’aquells temps pujolians en els quals ens havíem arribat a creure que sí, que eren autonòmiques, però diferents, de més nivell que les altres eleccions autonòmiques del regne d’Espanya.
Ara tot és més descarnat. L’autonomia catalana ha perdut els farbalans que li donaven un aire més «coooool», amb moltes «o». Ara ens conformem amb gestionar una mena de Diputació Regional, però li hem de posar una mica d’èpica i de pebre. L’afer Laura Borràs, per exemple, la misteriosa força obscura que s’emet des de Waterloo, l’esclat de l’espai convergent, el tenaç torcebraç d’Esquerra, Mas movent els fils des de les ombres, la patètica taula de diàleg, la pancarta de Torra, la factura del coronavirus…
Tot serveix per dissimular una mica.
Però no es pot amagar del tot que l’objectiu final és repartir càrrecs, pressupostos i engrunes de poder d’una Diputació Regional, que no acaba d’encaixar amb un país que va estar a dos mil·límetres, dos, de culminar la independència. Tindrem anys per recordar-ho i per lamentar-ho.
En el fons, tot plegat, no és més que el teatre que acompanya la negociació d’una rendició. Sobreactuaran una mica, quin remei, i tindrem un menú amb molta república, molta independència i molta resistència. Però més enllà del front judicial, en el qual s’han fet coses magnífiques però hi ha dipositades massa esperances, això va de com rendir-se amb certa dignitat, com salvar els mobles, com salvar els presos i les preses i com tornar a la cleda autonòmica sense que es noti massa.
Gesticularan una mica més i cridaran més fort, però cada vegada tot plegat sona més fals.
Etapa històrica acabada, per si no ho sabíem. La Diputació Regional ens espera, fins a la propera oportunitat. I ara, a veure quins eslògans, quins numerets, quines frases històriques ens ajuden a passar l’estona…
