El pitjor que podria passar aquest dilluns és que no passés res. Que qui hagi de reflexionar sobre el missatge de les urnes andaluses, que òbviament són, en aquest cas, molt més que andaluses, continuï pensant que tot s’està fent bé i que no cal canviar. Però em sembla que aquest dilluns inevitablement començaran a succeir moltes coses, perquè la veritat és que hem arribat a un punt d’estancament polític tal que resulta difícil pensar que els qui exerceixen la governació, qualsevol nivell de governació, puguin actuar, com deia el cínic Pío Cabanillas, de manera que sembli que ara l’urgent és continuar esperant.
Possiblement algun lector es preguntarà, i potser em preguntarà, per què un català que poc o res vol saber d’Espanya ha d’interessar-se pel resultat de les eleccions a Andalusia. Doncs perquè aquí tot està interrelacionat, respondria jo. Si el socialista Espases, és a dir Pedro Sánchez, surt enfortit de les urnes, ocorreran unes coses. Si surt, com sortirà amb bastant probabilitat, afeblit, ocorreran unes altres. En qualsevol cas, aquest diumenge haurà acabat aquest període electoral en el qual ningú vol prendre decisions per a no perjudicar-se o per a no beneficiar al rival en el procés electoral: ha arribat el moment de començar a fer política, no campanya.
Sánchez, a qui sens dubte resulta difícil acusar-lo d’inactivitat, no obstant això està deixant que es podreixin, potser esperant que així se solucionaran, massa temes importants. Diversos d’ells, relacionats amb Catalunya i amb les explicacions encara degudes, personalment, al president de la Generalitat. Per el cas Pegasus i per la molt excessiva demora en la posada en marxa d’aquesta taula negociadora de la qual sembla que avui ningú vol tornar a parlar.
Però hi ha altres temes pendents: la fractura interna en el Govern central, sense anar més lluny, que fa que pràcticament qualsevol tema d’envergadura provoqui enfrontaments amb els socis de Podemos. A més de disfuncions com que, per exemple, el ministre d’Exteriors no pugui, per culpa de les malapteses comeses amb el volantazo sobre el Sàhara, ni tan sols viatjar a Algèria. Són factors que fan pensar en una urgent remodelació en l’Executiu de Pedro Sánchez. I ja se sap que tradicionalment juliol és bon mes per a fer crisi de govern i, en general, per a fer passos que susciten polèmica en la ciutadania. Cares noves, polítiques noves?
En tot cas, aquests canvis són necessaris. Com és necessari el desbloqueig de les institucions –suposo que aviat hi haurà una trobada entre l’inquilí de la Moncloa i el nou líder de l’oposició, Núñez Feijóo, per a tractar d’això—i un replantejament general del pensament polític en l’esquerra. La dreta ja ha consumat la seva refundació i ara només li queda al PP ni més ni menys que comprovar si pot arribar al poder en solitari o de la incòmoda mà de Vox.
Però això de l’esquerra s’està complicant més: el PSOE roman com esclerotizado, incapaç de comprendre el que ha succeït en, per exemple, França, absort davant els passos que està iniciant, per a convertir-se en opció pròpia, la que encara és vicepresidenta del Govern, Yolanda Díaz, qui, per cert, està cometent molt pocs errors en la seva trajectòria.
He consultat amb bastants socialistes rellevants sobre si la senyora Díaz pot ser per al PSOE un complement o una rival davant unes eleccions generals encara aparentment llunyanes, però de les quals tothom parla en els cenacles madrilenys. Tots, sense excepció, em remeten al resultat de les eleccions andaluses: cal esperar. El que passa és que el PSOE s’ha convertit avui en un partit d’escàs relleu a Galícia, a Euskadi, a Castella i Lleó, a Madrid…i a Andalusia, que va ser, fa cinquanta anys, el bressol de la renovació del PSOE?
El PSOE és un partit que connecta cada vegada menys amb altres esquerres a la seva esquerra: amb Unides Podemos, que s’ha llançat a l’estimball, gairebé no hi ha diàleg possible. Amb Esquerra Republicana de Catalunya les distàncies són creixentment majors. Amb Compromís, i amb el que pugui representar Ada Colau, els socialistes han perdut, el mateix que amb el BNG o amb els anticapitalistes andalusos, la seva qualitat de primer interlocutor. L’ombra allargada de la França de Melenchon es projecta sobre la seu, muda, cega i sorda, de Ferraz. A Catalunya, el PSC sembla desconcertat, o almenys desconcerta a la resta del socialisme nacional.
Clar que Sánchez és molt conscient de tot això. La majoria que, fa quatre anys, va donar suport a la moció de censura contra Rajoy ja no existeix. Es necessiten fórmules noves, mentre creix la sensació que el efecte pèndul, que beneficiaria a la dreta, s’ha posat en marxa. Què fer? Ja dic: el pitjor que ara es pot fer és, al meu entendre, no fer res, i menys en moments de tant de risc per a l’estabilitat econòmica, política, institucional. Les urnes sempre envien missatges i el pitjor que pot fer un polític és malinterpretar-los. Queden hores per a saber si aquest és el cas.