“Nosaltres estem convençuts que parlar amb l’estat espanyol no té sentit i estem convençuts que l’estat espanyol no voldrà parlar i que, si vol parlar, ens enganyarà, perquè ho ha fet sempre.” Aquesta impecable anàlisi històrica és d’Oriol Junqueras abans de l’1-O. Res no l’ha desmentit fins ara, malgrat que ell s’hagi desdit. Per això, la taula de diàleg només pot ser una ficció o un engany, però la realitat és que existeix i no és innòcua.
Quan el president i una part del govern legítim de Catalunya destituït pel 155 varen optar per l’exili, ho varen justificar dient que Espanya havia optat per la violència i la repressió per impedir la independència de Catalunya. L’exili era, en aquest sentit, el resultat de la negativa a dialogar i negociar de l’Estat, així com de la negació i criminalitzacó del dret d’autodeterminació de Catalunya.
Quatre anys després, res no ha canviat. La taula de diàleg s’ha reunit dues vegades i encara no té cap contingut més enllà de les fotos. No suposa el més mínim canvi en la posició autoritària que l’Estat va adoptar davant l’1-O i el 27-O. Que l’independentisme hagi optat majoritàriament per transitar dos anys per aquesta farsa no altera aquest escenari. Uns ho fan aparentment per convicció i altres amb més escepticisme que altra cosa. Els convençuts, si són sincers, pensen que Junqueras estava equivocat i que es pot aconseguir alguna cosa. Els escèptics diuen que no en sortirà res però que no podem quedar com els que no volen parlar.
Estic en desacord amb els uns i amb els altres. La taula de diàleg dels nassos no és inútil ni és una pèrdua de temps. És útil a l’Estat i contraproduent per a nosaltres. No em serveix l’escepticisme: cal dir que és un error i que l’independentisme no hi hauria de participar en les condicions actuals. Perquè només funciona per a l’estratègia de l’Estat (i potser per als interessos d’algun partit), però no és útil per a l’objectiu d’arribar a la independència sinó tot el contrari.
No hi ha hagut mai cap negociació seriosa per resoldre un conflicte que s’hagi iniciat sense una treva. Com tampoc no ha passat mai que les parts hagin renunciat a cap de les eines que els donen força negociadora abans d’arribar a un acord. Per això és tan contraproduent que la part catalana segui en aquesta taula havent renunciat unilateralment a la confrontació amb l’Estat i sense que aquest hagi rebaixat el nivell de repressió.
L’existència de l’exili i la inexistència d’una treva per l’Estat en la seua persecució és la prova més evident que no hi ha diàleg ni negociació reals. Només hi ha propaganda. I una propaganda que és molt nociva per als interessos catalans, de fet. Aquesta negociació simulada ens debilita en el terreny on l’independentisme ha avançat més aquests anys. En efecte, afebleix i resta força a l’exili. I en aquest sentit, cal recordar que la repressió judicial és la principal arma de l’Estat contra l’independentisme i que la lluita de l’exili és la principal via de l’independentisme per desarmar l’Estat.
Abans la comunitat internacional visualitzava perfectament el conflicte democràtic que plantejava Catalunya davant la repressió i l’autoritarisme de l’Estat. Ara molta gent ja ens pregunta quin sentit té l’exili si hi ha en marxa una negociació per solucionar el conflicte. S’ha creat la ficció que Espanya ha canviat d’estratègia i el problema s’està solucionant, quan ni tan sols ha declarat una treva.
La detenció del president Puigdemont gràcies a l’engany del govern espanyol, que va mentir al Tribunal de Luxemburg dient que havia s’havia declarat una treva en la persecució de l’exili, és l’avís que estam equivocant l’estratègia. Europa i el món s’han trobat de sobte amb la notícia que el problema de Catalunya no està en vies de solució, com els han fet creure últimament des de Madrid.
L’independentisme ha d’aprofitar aquest fet per abandonar la taula de diàleg immediatament, evitant així que segueixi sent un instrument de l’Estat per debilitar-lo i dividir-lo. De fet, que un partit independentista hagi optat per acudir-hi en solitari ja és un error de dimensions colossals. S’ha caigut en mans de l’estratègia de l’Estat amb una ingenuïtat increïble. No m’explic com podem haver oblidat tan ràpid el que tan encertadament sentenciava Junqueras fa uns anys.
S’ha demostrat que fingir que hi ha en marxa un diàleg o una negociació amb l’Estat no aporta res a l’independentisme. Ni aconsegueix res ni eixampla la base de suport al moviment, però en canvi el desmobilitza i el divideix. En definitiva, l’afebleix. En canvi, a l’Estat li serveix per rearmar-se i recuperar terreny en el front internacional, que és on clarament anava perdent.
A l’independentisme no li aporta res ajornar o evitar el conflicte “a cambio de nada”. El que cal és que l’Estat pagui el preu de negar-se a negociar l’autodeterminació de Catalunya i continuar amb la resposta repressiva. Cal evitar que aquesta actitud antidemocràtica, que és substancialment idèntica a fa quatre anys, quedi maquillada o dissimulada per la propaganda.
Ens cal, en definitiva, que utilitzem la intransigència de l’Estat per seguir eixamplant l’esquerda i afeblint el seu poder. La negociació fake no només no eixampla l’esquerda sinó que ajuda a tapar-la o dissimular-la. En d’altres paraules, no només no va enlloc sinó que és una via d’aigua a l’estratègia independentista. És hora de desmantellar la taula de diàleg.
