La degradació de la diada de Sant Jordi ja fa anys que va començar, per això hi ha hagut veus que, tot i ser silenciades, han expressat el seu descontentament. Una d’aquestes veus va ser l’escriptor Jordi Coca –enriquidors, els seus llibres–, que ara fa deu anys va dir que per Sant Jordi s’estimava més obrir la porta del seu estudi als amables lectors que s’hi volguessin atansar que no pas participar d’una celebració feta a mida de les figuretes mediàtiques. I és ben cert que a mesura que han passat els anys, Sant Jordi, és a dir, l’esperit cultural de la Diada, ha transmutat en una festa merament mercantilista que, com si fos una cursa, està pendent de quins són els llibres més venuts tot empenyent-nos a fer aquesta associació subliminar: més venuts igual a més bons. Una festa, en definitiva, que, per damunt de tot, gira entorn d’aquelles cares mediàtiques que cada dia entren a casa nostra a través dels grans mitjans de comunicació i que durant la Diada tenen cues inacabables de gent que, per contrast, converteix la resta d’autors en primats ornamentals. Els vianants, en passar, se’ls miren, en llegeixen el nom, tornen a mirar-se’ls i, en no reconèixer-los, continuen el seu camí: no són ningú.
És per aquest motiu que quan un infant em pregunta què necessita per ser escriptor li responc que el primer que ha de fer és mirar de treballar a TV3 o a Catalunya Ràdio. Això li garantirà una formidable publicitat dels seus llibres, que apareixeran a la sopa de tots els catalans en tota mena de programes i entrevistes; una publicitat, en definitiva, que costaria centenars de milers d’euros si una editorial l’hagués de pagar. I els efectes són immediats. Ho són tant, d’immediats, que des del mateix migdia de Sant Jordi i fins a l’any vinent els mitjans en qüestió contribueixen a una segona etapa de promoció repetint-nos un munt de vegades que en tal i en tal han estat molt venuts per Sant Jordi. El ciutadà, per tant, paga tres cops aquell llibre. Sí, perquè estem parlant d’emissores públiques. El paga quan el compra, el paga com a contribuent finançant l’emissora que l’ha publicitat i el paga finançant la nòmina dels autors a sou de la casa.
Vull remarcar que en cap moment poso el focus en els autors implicats. A ells els desitjo sincerament les millors vendes i no veig perquè hi haurien de renunciar. Són els mitjans públics els que amb la seva endogàmia vulneren els principis ètics que haurien de servir. No hi té res a dir, el CAC, sobre això? Res de res? És curiós. En el seu deure de vetllar pel pluralisme polític, pel pluralisme social, pel pluralisme religiós, pel pluralisme cultural i de pensament…, a fi d’evitar greuges comparatius, no hi entra això? No hi entra la descarada difusió dels autors de la casa de les emissores públiques en tota mena de programes al llarg de l’any?
Tota persona que apareix regularment a la tele, ja sigui com a presentador o com a col·laborador, és algú que publicita la seva imatge, i la imatge, en una societat que és un mercat, es transforma en producte, un producte a consumir. Per tant, cada dia que aquell ‘producte’ apareix en pantalla es constitueix per si mateix en imatge publicitària venedora indirecta del seu llibre o del que sigui, cosa que repercutirà positivament en els seus ingressos i en la seva projecció professional. Posaré un exemple que em sembla força il·lustratiu d’aquest poder de la imatge en el món d’avui: un empresari inaugurava un concessionari de cotxes a Terrassa i volia organitzar un còctel amb molts convidats per promocionar l’establiment. Tanmateix, li va semblar que amb el còctel no n’hi hauria prou per atreure convidats i va decidir contractar un parell de cares mediàtiques de TV3. Les cares no havien de fer res d’especial, només ser-hi, deixar-se veure, somriure, xerrar ara amb aquest ara amb aquell i anar-se’n al cap d’una estona. Res més. La feina era aquesta. I les cares hi van anar, van complir i van cobrar. Van cobrar pel fet de ser rostres. Uns rostres que mai no haguessin estat requerits sense aparèixer a televisió. Van ser contractats com a guarniment, per vestir l’acte, i tothom va estat encantat de poder-los mirar de prop: “El feia més alt”, “Creia que era més prima”…
Aquesta és la rendibilitat de la projecció mediàtica. I no només rendibilitat quant a venda de llibres. No sé si és per inèrcia o per mandra de cercar-ne de noves, que TV3 i Catalunya Ràdio tendeixen a demanar parer a un petit conjunt de persones cada cop que passa quelcom que té a veure amb el seu àmbit professional. Com si aquella persona, una psicòloga, posem per cas, fos l’única de Catalunya que pogués il·lustrar-nos cada cop que es produeix un cas de violència sexista. Sense desmerèixer-la ni molt menys, ens podem preguntar: no hi ha ningú més? Doncs bé, aquestes aparicions sovintejades d’algú constitueixen una projecció extraordinària del seu nom i tenen una repercussió favorable en el seu prestigi professional, amb tot el que això comporta. De professionals boníssims, n’hi ha molts en tots els camps. Però acabem singularitzant aquell que tot sovint ens parla des del púlpit d’un gran mitjà de comunicació. Tots els seus doctes col·legues, pel fet de no ser publicitats, desapareixen als nostres ulls com si fossin secundaris desenfocats en una escena cinematogràfica en què el director vol que els espectadors centrem la nostra atenció en un personatge concret. Només el veiem a ell, tot els altres són rostres impersonals, anònims.
La societat és un mercat, i, en aquest mercat, tot individu que ha de dir qui és, és que no és ningú. La qualitat del seu treball no compta per a res. Allò que compta, tan bon punt travessem una porta, és que tots els presents ens reconeguin. I aquest reconeixement, llevat de casos molt excepcionals, ens el dóna el fet de publicitar la nostra imatge, és a dir, de convertir-nos en un producte. Encara que sigui a contracor. La nostra imatge, per tant, esdevé un anunci publicitari permanent que, al seu torn, publicita a l’avançada el llibre que signarem per Sant Jordi, cosa que garanteix la seva rendibilitat econòmica. I és que som un anunci. Ho som de la nostra persona i dels productes que posem al mercat. Un llibre, per exemple. Gràcies a això, a la graella de sortida serem sempre al davant. I quan arribi Sant Jordi, el mercat comprarà el nostre llibre. Tant li fa, el contingut, ens compren a nosaltres, perquè el producte som nosaltres. En McLuhan –el recordeu a la cua del cinema, a Annie Hall?– insistia a les seves classes universitàries en què cap mitjà no és neutral, ens atrapen i ens penetren mentalment perquè el mitjà és el missatge.
No cal dir que TV3 i Catalunya Ràdio ho saben perfectament, això. I el fet de saber-ho fa encara menys ètica la promoció sistemàtica dels seus ‘productes’, perquè estableix un greuge comparatiu amb la resta d’escriptors del país. Recordo que Pere Calders, en una entrevista, es queixava d’aquest comportament i demanava als mitjans que obrissin el ventall per veure l’immens cabal de talent que ens envolta en comptes de reduir-lo a la promoció d’uns noms concrets que, pel fet de ser ells, tenen garantida la propaganda de cada novetat que treguin al mercat. Deia que Catalunya té uns prestatges tan petits que sembla que només hi hagi lloc per a uns quants noms en cada camp, fins al punt que cal treure’n algun per poder-n’hi afegir un de nou. Que trist, oi?
2 
555 
