La transversalitat va ser la clau d’un moviment que va fer trontollar l’Estat espanyol i les seves clavegueres aquell llunyà 1-O. Però aquell moviment de baix a dalt que va sacsejar els despatxos institucionals i de partits s’ha anat esquerdant progressivament i aquella il·lusió col·lectiva que va unir generacions i perfils ideològics diferents ha quedat difuminat. Aquesta Diada, amb un govern a Madrid i a Catalunya unionista i sustentat per independentistes, hauria de ser una Diada del carrer, no de sigles. Una manifestació que, a més d’exhibir xifres, expressi un rumb de país i de societat més enllà de les sigles i els lideratges efímers. Perquè el gruix hi és, un 40% dels catalans són independentistes, segons el darrer CEO.
La societat civil no institucionalitzada manté l’esperit unitari. No ha caigut en guerres internes, ni en la temptació partidista de voler ser decisius a Madrid i Catalunya sense tenir lligades les contrapartides. Al carrer, el missatge és un altre: la independència és necessària per moltes raons, que tenen a veure amb els valors republicans, la defensa d’un estat del benestar fort i voluntat de decidir sense tuteles externes.
Aquest 11-S hauria de servir com a punt d’inflexió per deixar constància que l’independentisme -més enllà de les enquestes- no és una moda ni un record del passat. Hi ha una meitat del país que no es resigna a veure com la política institucional es perd en batalles internes mentre l’Estat aprofita cada esquerda per desactivar el moviment.
Els partits poden continuar negociant amb el PSOE i el PSC, vetant-se entre ells o buscant protagonismes efímers. Però si la societat civil demostra al carrer la seva força i recupera la confiança en ella mateixa, les sigles hauran de tornar a escoltar. En tot cas, la Diada no és una foto. És un missatge.
