Ni l’apagada general va aconseguir desviar l’atenció del gegantí escàndol de la DGAIA. En negar-se majoritàriament a investigar-ho, el Parlament va incomplir el seu deure de controlar el Govern. La destitució de dos bocs expiatoris acabats de nomenar no és prou resposta. Els desgavells que denuncia Octuvre a les xarxes i ningú qüestiona, han obligat finalment al Parlament a revisar a contracor la seva primera decisió, autoritzant les compareixences dels màxims responsables polítics un any després de la presentació de l’informe de la Sindicatura de Comptes. Aquí ningú està disposat a donar explicacions o aclariments. Ni tan sols quan s’albiren possibles irregularitats, fins i tot de caràcter penal, a l’administració dels fons públics per a l’atenció a la infància.
La democràcia representativa implica un control permanent del Govern per l’electorat a través del Parlament. Si aquest no compleix la seva tasca i, els mitjans, suposats vigilants, tampoc la seva, el poder es fa arbitrari. Un govern que no respon és un govern d’irresponsables i la idea que la responsabilitat es dirimeix d’una vegada per totes quan pertoquen eleccions és prendre els electors per idiotes. Tendència típica dels partits, i amb raó, car continuem votant-los.
Les vies polítiques estan encegades si el búnquer partitocràtic impedeix que s’investigui un assumpte sota sospita en què durant gairebé deu anys se n’han anat pel desguàs milers de milions d’euros dels contribuents, sense que hi hagi deguda justificació. Sobretot, quan els que rebutgen la investigació són els possibles beneficiaris del malbaratament i altres delictes. Llavors, resten les vies judicials. I aquí, les coses sovint s’eternitzen.
L’assumpte de la DGAIA, que ha estat pràcticament competència exclusiva d’ERC, és un escàndol de dimensions semblants al tres per cent de CiU o la Gürtel del PP. Els republicans han assolit el grau de corrupció dels partits espanyols més corruptes. La DGAIA recorda un altre famós cas de corrupció, aquesta vegada del PSOE. El director general de la Guàrdia Civil estafava milions de diners públics destinats als orfes (sempre la infància) de l’institut armat, aleshores al punt de mira d’ETA. Aquestes presumptes il·licituds revelen el caràcter del partit, aquí i ara. És possible que el seu passat hagi estat tan impol·lut com afirmen els seus panegiristes. El seu present, però, no ho és. Almenys, des de l’ascens a l’omnímoda presidència d’Oriol Junqueras en un llunyà 2011.
L’escàndol és especialment greu perquè afecta el mateix nucli de la política woke. Tot el mite del tercer sector, puntal desinteressat d’una política de fronteres obertes, apareix com en negoci de partit i, en darrer terme, de persones i empreses alienes, de màfies i xarxes de tràfic de persones. I amb implicacions que només els jutges podran determinar. Però no és res de nou en un partit que té una concepció patrimonial de l’administració pública; on els pactes de tota mena als diversos nivells estan dictats pel clientelisme i l’endollisme més eixerits, com a la DIBA. Assumptes com la Copa d’Amèrica (o el “Benvingut Mr. Marshall” nàutic) o l’Abacus (el “Ciutadà Kane” del paral·lel) estan en primer de crispetes. I s’hi afegeixen episodis tan esperpèntics com els cartells de l’Alzheimer, el ninot de Junqueras o els mariachis de Laura Borràs i la manera d’amagar-los a través del clientelisme. Ara com ara, ERC és la imatge viva de la corrupció, diu que d’esquerres.
El bloqueig polític està garantit pel tripartit de fet, entre el PSC, ERC i Comuns. És una aliança sòlida per la qual el PSC tapa les vergonyes d’ERC i alimenta la seva clientela política en càrrecs públics i, a canvi, ERC garanteix l’estabilitat del Govern que, entre altres coses, evita afrontar unes eleccions que durien el partit/negoci a la roïna.
Però ERC no només va investir el Govern d’Illa, sinó que n’és el principal suport. El PSC mana, com es veu en la humiliant aprovació del suplement de crèdit per contrarestar el rebuig al pressupost del qual s’envanien els republicans. Per això, es pot permetre una política d’espanyolisme simbòlic frisant la provocació. El triomf espanyol a Catalunya, gràcies a ERC, és total. No cal ser un primmirat independentista per adonar-se que l’actitud d’Illa no és d’indiferència o de neutralitat institucional, sinó de directa, franca i agressiva hostilitat. No només cap a l’independentisme, sinó al catalanisme més tou.
