L‘imparable creixement d’Aliança Catalana (AC) no és sols el signe més evident de la fi de l’anomenat procés d’independència, sinó del catalanisme com a projecte nacional. És l’enfonsament de la trajectòria iniciada amb el Noucentisme per la impossibilitat de saber com conjugar o solucionar les seves contradiccions internes que, ara fa quasi quatre anys, anomenàrem com el trilema del catalanisme. La quimera d’una independència sense ruptura o d’una nació d’ordre sense una voluntat general revolucionària s’ha ensorrat i el catalanisme ha entrat definitivament en el procés de buidatge de contingut polític fins a esdevenir un discurs cultural eminentment identitari sense cap projecte de país. Un replegament ètnic esperable després del fracàs democràtic.
Per entendre com és d’aliena AC a l’esperit del catalanisme és necessari fer una mica de pedagogia per recordar què són les nacions en l’època contemporània, una pedagogia que els acadèmics i historiadors catalans no solen fer perquè atempta contra els gustos i els desitjos del seu públic. Per encaixar aquest concepte, és millor visualitzar els dos extrems on cohabita: l’universalisme i el localisme. L’universalisme és la força darrera del projecte de globalització liberal, els seus postulats són la radical igualtat de tots els individus perquè la nostra natura és estrictament biològica. La cultura no té cap pes en la configuració de les societats perquè no hi ha diferències significatives entre grups humans. En la pràctica, els éssers humans som màquines de càlcul racional en constant cerca de la maximització de la utilitat de les nostres decisions.
Per tant, segons la raó il·lustrada, el lliure mercat és la forma natural d’organitzar-nos perquè totes les nostres relacions són col·laboracions voluntàries establides per obtenir un benefici personal. No hi ha família, pàtria, ni cap lligam que ens limiti o condemni. Les nostres relacions són adscriptives i per afiliació: decidim voluntàriament via contractes amb qui volem compartir la nostra vida. No estem amb deute amb ningú i som lliures d’abandonar qualsevol grup en qualsevol moment. Sols hi ha individus en moviment constant cercant el seu plaer personal. Emigrants eterns sense llar sols aspiren a l’èxit professional, perquè viuen a un món on sols compta el mèrit. No hi ha nepotisme, no hi ha preferències personals, no hi ha amics ni simpaties: comprem els millors productes al preu més baix vinguin d’on vinguin, contractem els millors professionals vinguin d’on vinguin.
A l’altre extrem d’aquesta cosmovisió, trobem el localisme, que pot prendre forma etnicista (preferència pel nostre grup cultural) o tribal (per la nostra família o clan). Contractem els de casa perquè són els nostres amics, comprem els nostres productes per ajudar els nostres malgrat que siguin més cars, castiguem amb més duresa els de fora quan cometen un crim, apliquem normes diferents segons la procedència de les persones. El centre de la nostra vida és la comunitat, no l’individu, i ningú és lliure per desvincular-se del grup. Ningú té dret a cercar la felicitat, a ser feliç contra les normes comunes, perquè això significaria que l’individu està per sobre del col·lectiu.
Enmig d’aquests dos pols, a finals del segle XVIII i principis del segle XIX els liberals forjaren la nació per trobar un equilibri entre les pulsions naturals de l’ésser humà, l’afinitat amb els nostres, i les fredes exigències imposades pel racionalisme que havia de dirigir els estats moderns: l’eficiència i la productivitat com a valors suprems. La nació era un espai prou gran per crear lliures mercats funcionals que feren créixer l’economia i, alhora, mantenir els valors tradicionals de la família i la comunitat.
Per altra part, eren prou flexibles per permetre l’adscripció nacional, la naturalització. Eren comunitats establertes artificialment pels legisladors que podien ampliar o reduir la seva definició per incloure major o menor diversitat. La nació liberal és modulable segons les circumstàncies i sempre combina elements anomenats cívics, determinats per les lleis, amb altres ètnics, dependents de la filiació. La nació pot ser inclusiva i créixer perquè necessita soldats i treballadors o restrictiva i exclusiva quan se sent amenaçada. En la tradició política del catalanisme, la porta d’entrada a la comunitat nacional era el domini de la llengua.
Finalment, la nació era, en essència, un projecte liberal que aspirava a un ordre harmoniós entre nacions que, en l’esfera internacional, competirien i col·laborarien com també ho feien els individus al mercat. Les nacions decimonòniques tenien una aspiració de comunicació global mitjançant el llenguatge del progrés científic i, en teoria, es movien per un anhel de justícia universal. Tanmateix, el nacionalisme liberal també era alhora un projecte de destrucció i aniquilació de tots els grups culturals que no arribaren a controlar els mecanismes de l’administració estatal. Mantenir aquest equilibri entre els dos pols, el localisme i l’universalisme, exigia la destrucció de tota llengua que es trobés sota els estàndards de la nació. L’estat nacional liberal no desitjava una hegemonia universal, sinó una pacífica convivència entre països, però els qui no aconseguiren una entrada al concert internacional de les nacions, serien aniquilats.
Precisament, el Noucentisme construí un catalanisme farcit d’aquesta filosofia i d’aquest desig de germanor internacional. En la seva narrativa fundacional, Espanya havia segrestat Catalunya i l’havia fet fora d’Europa. L’única forma de reintegrar-se al concert de les nacions civilitzades era cercar una independència, fos cultural, industrial o científica. No era tan prioritari construir un Estat independent com una comunitat d’intel·lectuals catalans que formessin part dels cercles internacionals del progrés econòmic i científic. Per aquesta raó, el catalanisme sempre ha tingut una forta vocació internacionalista, perquè era una forma de lluitar contra l’aïllament imposat per l’endarreriment i la decadència d’Espanya. Un projecte de nació elitista i d’ordre que, a més, era una garantia per evitar caure en qualsevol vel·leïtat revolucionària o excessos democràtics.
Malauradament, el somni de nació liberal morí durant la globalització perquè la integració dels lliures mercats feu saltar les costures dels Estats i, en conseqüència, el catalanisme havia de descobrir tard o d’hora la desconnexió del seu projecte d’independència amb l’actual realitat històrica. Tanmateix, com el Noucentisme sempre fou un projecte de nació cultural, de creació d’una comunitat de literats, les contradiccions no es feien paleses per a la majoria. La gran màgia del pujolisme fou poder jugar a ser un petit gran país durant tant de temps amb tanta credibilitat institucional i darrere del clam independentista del procés hi havia una necessitat de tornar a habitar aquest miratge, de tornar a la TV3 dels anys vuitanta i gens d’interès per edificar institucions viables per a la realitat del segle XXI.
Molts pensaran que aquestes paraules són una dura crítica al Noucentisme i la tradició política del catalanisme; però és just el contrari. En les circumstàncies històriques viscudes, no hi havia cap altra opció d’èxit i la faula de la independència nacional ha permès a Catalunya arribar avui dia com una nació cultural malgrat tots els contratemps presents. La il·lusió va permetre l’esperança i amb realisme sols s’hauria estès el desànim i accelerat l’assimilació i la desaparició; però, malauradament, la frivolitat i temeritat dels líders processistes tensaren les cordes d’uns mecanismes culturals, afectius i identitaris sense tenir cap idea de quin era el joc sobre la taula ni cap propòsit d’arribar a cap lloc. Sols eren tombarelles per guanyar temps i no ser arrossegats per la crisi sistèmica que vivia el famós règim del 78 del que també formaven part.
El resultat és la descomposició present per l’irrefrenable cicle d’extinció que encetaren, que encara no comprenen i del que no saben fugir ara que cada cop és més evident que ni el TEDH ni Europa els permetrà una sortida honrosa per salvar les aparences. En aquesta situació, l’alternativa per a Catalunya és el carlisme que menyspreaven els noucentistes. El replegament ètnic, l’intent de restauració d’un passat pretèrit impossible de recobrar. La por al món modern, el tancament i la reclusió com a resposta davant dels reptes del futur. En definitiva, les pulsions que havien dominat Espanya i l’havien condemnada a la decadència.
És cert que molts poden adduir que tot el continent europeu es troba dominat per un esperit esporuguit semblant, que hi ha un clam per més cohesió ètnica en les societats contemporànies o, com a mínim, d’aturar el seu procés de diversificació. Encara més, la globalització accelerada s’ha detingut i ara vivim la seva fragmentació. Si la circulació de capitals i mercaderies es redueix, també passarà el mateix amb els fluxos de treballadors. Tot i això, aquesta línia d’argumentació oblida l’excepcionalitat d’AC: és un partit etnicista d’una minoria nacional. No té cap possibilitat d’accedir als recursos d’un Estat, que són les ferramentes necessàries per capgirar la natura liberal de les nostres institucions des de dins. Per això mateix, com ja explicàrem, l’única possibilitat de futur que té AC és la seva fusió o combinació amb Vox, perquè les dues formacions polítiques provenen de la mateixa llavor intel·lectual: l’integrisme catòlic espanyol contrari al liberalisme.
