Un dels objectius estratègics -i explícits- de l’Estat i, per tant, de l’unionisme polític és fomentar la divisió dins del camp de l’independentisme català. Ho van intentar abans del 2017, sense èxit, però ho han anat aconseguint amb posterioritat, amb la col·laboració, sempre estúpida, dels dirigents del propi moviment independentista. El segon propòsit ha arribat més tard, en forma de derrota electoral del conjunt dels partits independentistes en les passades eleccions del 12 de maig.
Ara bé, la victòria dels partits espanyolistes -tan celebrada per la premsa de Madrid; la de dretes i la que no ho és tant- comença a semblar que té exactament el mateix problema de coherència i cohesió. Sumar els diputats de PSC, Comuns, PP i Vox, que són la majoria, no és tan fàcil. Els Comuns són molt insuficients, al PP -vist des de Madrid- no li reporta res una victòria socialista en forma de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat i a Vox encara menys. La guerra contra Pedro Sánchez no fa ni presoners ni excepcions.
Així les coses, el PSC insisteix en l’opció d’ERC com a manera més viable d’aconseguir la investidura de Salvador Illa. Però, de moment, els moviments dels republicans són molt prudents i, de fet, Marta Rovira ja ha avisat que no els importa anar a una repetició electoral. L’independentisme comença a emetre senyals de reconciliació interna i, per contra, l’unionisme té serioses dificultats per articular-se. Al final, la gran paradoxa pot ser que la batussa crònica i les pressions de Madrid siguin les que frustrin aquesta oportunitat de l’unionisme.
