Fa uns dies vaig veure un vídeo amb un col·loqui sobre Catalunya dels expresidents Felipe González i José María Aznar, propiciat per la Fundació Elcano. Entre el munt de tòpics, llocs comuns i prejudicis anticatalans González va deixar caure un terme que ha après de la política alemanya: “lleialtat”. El problema de Catalunya, s’inferia del dessolat to del polític, és la manca de “lleialtat” dels catalans. Lleialtat, és clar, cap a Espanya. Primera part de la trampa de l’expresident. La constitució alemanya parla de “lleialtat”, Treue, però precisa, de “lleialtat federal” (Bundestreue), la lleialtat de tots cap a tots dins la federació és bidireccional. A l’Estat espanyol la bidireccionalitat no existeix ni ho ha fet mai.
Fa segles que Catalunya és lleial cap a Espanya i Espanya deslleial cap a Catalunya. I, quan, després de segles de maltractament, d’espoli, d’abusos de tota mena, menyspreus, agressions culturals i lingüístiques, fins a l’intent de genocidi cultural i agressions militars, guerra inclosa, Catalunya sembla haver iniciat un camí d’emancipació nacional en una lluita oberta i massiva per la independència, surten els gurus hispànics a recordar que hi ha un deure de lleialtat, però sense mencionar que la Bundestreue és recíproca.
Tanmateix, la qüestió és que, la lleialtat ha esdevingut també el problema essencial de la política catalana. I no es tracta de la de les forces polítiques espanyoles a Catalunya, als quals la deslleialtat se’ls presumeix, com el valor al soldat. No cal. Es tracta de la manifesta deslleialtat al camp de les dues grans formacions independentistes, JxCat i ERC. La deslleialtat ha sigut el principal factor que ha paralitzat el Govern de la Generalitat, govern de coalició, ves per on, i de coalició deslleial.
Sense dubte, tots dos partits han protagonitzat actes de deslleialtat. Però hi ha dues diferències objectives que no es poden ignorar. La primera és de quantitat. JxCat s’ha fet responsable d’actes de deslleialtat sobretot a l’ordre local que han culminat amb el pacte de la Diba. Però tot plegat no arriba a la quantitat dels d’ERC i l’únic cas que no deixen de repetir, el de la Diba, en realitat es compensa amb el d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona. El seu fracàs no treu la deslleialtat de la seva naturalesa, només parla molt de la seva incompetència.
La segona, més important, és la qualitativa. Els actes de deslleialtat de JxCat han sigut a l’ordre local; als d’ERC a l’ordre nacional català i de l’Estat, molt més decisius i sempre amb la finalitat de donar suport a la política anticatalana dels espanyols: ERC es va negar a investir president el MHP Puigdemont el gener de 2018 amb l’excusa de l’impossibilitat de sessions parlamentàries telemàtiques i va fer impossible tota acció comú en qualsevol activitat independentista. Va fer llistes per a les eleccions al Parlament Europeu amb altres independentistes de l’Estat, però no amb els catalans. ERC es troba més confortable amb les “esquerres” baques o gallegues i també amb les esquerres espanyoles (“muy y mucho españolas”) que amb els independentistes catalans. És el contingut de l’expressió “independentisme d’esquerres”, un oxímoron insultant perquè en si mateixa, la independència no pot ser d’esquerres ni de dretes sense deixar de ser independència. ERC ha estat una rèmora permanent durant els deu anys de Govern, ha acceptat l’arbitrarietat de la JEC i ha despullat al MHP Torra del seu escó (i encara, els “lletrats” del Parlament volien privar-li de la seva presidència), han negociat amb Espanya a esquena del president Torra un acord vergonyós de “taula de negociació” que només pretenia investir el govern espanyol més catalanofòbic de la història i res més; no ha donat suport al president Torra en la seva lluita contra el govern espanyol i la seva gestió criminal del COVID, ans al contrari, ha recolzat amb la boca petita totes les estupideses criminals que els espanyols han fet contra els altres pobles de la península, però sí que fa propaganda de les seves conselleries en la lluita contra el coronavirus, menystenint la resta del Govern de la Generalitat fins a presentar-lo com a inútil i perdut en batalletes sense importància.
De fet, ni la fabulosa capacitat de propaganda d’ERC, típica de les velles organitzacions comunistes, ni la monopolització dels mitjans de comunicació, ni la propaganda sistemàtica a RTV3, afegida a una fabulosa capacitat d’hipocresia lacrimògena de la direcció d’en Junqueras, han aconseguit dissipar la convicció avui generalitzada a Catalunya que el principal enemic de la independència és ERC.
Per deslleialtat.
