Quan hi va haver les proclamacions d’independència de les repúbliques bàltiques, el president Jordi Pujol, que hi simpatitzava obertament, va dir “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és com la Unió Soviètica”. Podia voler dir moltes coses. Una d’evident: Catalunya té tanta personalitat nacional com pot tenir Lituània, o més, i per tant té el mateix dret a la independència. Però també una altra: Espanya era en aquells moments una realitat molt més sòlida i estable que una Unió Soviètica en crisi profunda. Perquè un procés a la independència triomfi cal que qui es vol independitzar tingui un fonament nacional sòlid. Però les finestres d’oportunitat s’obren quan l’Estat de qui es vol independitzar viu un moment d’afebliment i d’inestabilitat. Tenint present que els períodes d’inestabilitat ofereixen oportunitats, però també presenten riscos: l’Espanya dels anys trenta va viure un període d’altíssima inestabilitat i el que en va sortir no va ser la independència de Catalunya sinó una dictadura militar espanyolista.
La frase del president Pujol fa pensar i, per a un independentista, porta una conclusió òbvia: per independitzar-se és millor una Espanya inestable que no pas una de sòlida i estable. Però hi ha un aspecte de la frase que no comparteixo: el verb i temps del verb. La Unió Soviètica va ser en alguns moments extremadament estable i sòlida. Però en aquell moment precís no ho era. Vull dir que això de l’estabilitat no és una cosa que formi part de la naturalesa eterna i permanent ni d’Espanya ni de la Unió Soviètica, sinó una característica conjuntural. I en el cas d’Espanya, té al seu interior un factor, aquest sí permanent, potencialment molt desestabilitzador: actua i vol actuar com l’Estat d’una sola nació, la castellana, però té al seu interior (o sota seu) altres realitats nacionals. Aquest element de potencial inestabilitat el tenia també, per cert, la Unió Soviètica, que en tenia a més molts altres. Però aquest va acabar pesant.
Aquest factor d’inestabilitat sempre present a la història d’Espanya contemporània, s’activa més o menys (o gens) en funció de les circumstàncies. Per dir-ho ras i curt, quan aquesta diferència nacional s’expressa i actua políticament, tot trontolla, perquè és una nosa en l’engranatge de l’estat. El període de més estabilitat de l’Espanya dels últims segles va ser la primera restauració borbònica, amb el règim d’alternança dels dos grans partits dinàstics. En aquells moments la realitat diferencial catalana (i basca) no tenia expressió política. Quan el catalanisme –però també l’obrerisme, en un altre àmbit.- van començar a expressar-se i actuar políticament, el règim de la restauració va començar a trontollar. La segona restauració borbònica, la del règim del 78, ha anat sobrevivint a batzegades perquè la realitat plurinacional s’ha expressat políticament i l’Estat no ha trobat la manera estable ni d’integrar-ho ni d’anul·lar-ho. Les últimes eleccions espanyoles van posar especialment al descobert els fonaments d’aquesta inestabilitat, que fa anys i anys que s’arrossega, en uns resultats que semblaven dissenyats expressament per fer-ho més visible i més paradoxal: el govern d’Espanya depèn dels independentistes i per governar Espanya cal fer concessions que repugnen al model d’Estat nacional espanyol i l’afebleixen. Més enllà de la conjuntura de la governabilitat, les paradoxes de les darreres setmanes es viuen a Espanya com el moment de major inestabilitat des de fa dècades. Només cal llegir aquests dies la premsa de Madrid. No és només una lluita entre faccions de l’espanyolisme. És la constatació i el símptoma d’una crisi de fons.
Allò que desestabilitza més Espanya és l’expressió política de la diferència nacional. Per això hi ha aquest moment de màxima estabilitat, que la formació d’un govern no supera sinó que més aviat demostra. Com es desestabilitza Espanya, aquesta Espanya: doncs posant el focus en què és intrínsecament el seu màxim factor d’inestabilitat, el que li treu la solidesa, la diferència nacional. Expressar políticament aquesta diferència i actuar políticament des d’aquesta diferència s’ha de demostrar desestabilitzador. Més que no pas situar-se al marge o renunciar a expressar-la, esperant que això ho analitzi i valori algú des d’algun lloc i arribi a la conclusió que mantenir-se al marge és la millor expressió d’aquesta anomalia. Ni existeix aquest algú que arbitra i dona la raó des de fora ni aquesta seria la manera eficaç de cridar la seva atenció en el cas que existís.
Des d’Espanya, només tenen dues maneres de contrarestar aquest factor d’inestabilitat clavat a la carn de l’Estat. Una, renunciar a la democràcia, per dir-ho d’una manera suau. Ho va fer el franquisme i no se’n va sortir, però va durar quaranta anys. I s’ha fet d’una manera parcial en accions molt concretes durant el procés independentista, en el que a por ellos ha saltat per damunt dels valors i de les pràctiques democràtiques. L’altra, eliminar o devaluar l’expressió política de la diferència nacional. En altres paraules, que no hi hagi vot independentista o que no serveixi per res en la política espanyola. Si no hi ha vot independentista, el problema s’ha acabat. Però això és cosa dels independentistes. Si no hi hagués hagut vot independentista a les passades eleccions ara no es produiria aquesta paradoxa monumental que desestabilitza Espanya com a concepte. Si n’hi hagués hagut més, la desestabilització seria encara més gran. L’altra possibilitat és que Espanya, si no pot impedir que hi hagi vot independentista, faci el possible perquè no serveixi per despòticament. Una opció, de la que sentirem parlar, seria un canvi en la llei electoral que convertís els vots independentistes en inútils. Una altra, de la que també sentirem parlar, i que arribarà jo crec que inevitablement un dia o altre, és el gran pacte d’Estat entre el PSOE i el PP, per sobre del cadàver poètic de Pedro Sánchez, per deixar fora de joc als altres partits. Mentrestant, abans que no es torni a glaçar la Bàltica i no es pugui sortir a pescar, per evitar que Espanya s’estabilitzi del que es tracta és d’expressar i exercir políticament sense manies i a fons la diferència nacional. I preservar aquesta diferència. No fos cas que si arriba el moment en què, en la metàfora pujoliana, Espanya ja sigui com la Unió Soviètica no resulti que Catalunya ha deixat de ser com Lituània.
17
6
