Avui, a Occident, les guerres no es fan a còpia de tancs i canons. Són més elaborades. Parlem de guerres comercials, tecnològiques, financeres o psicològiques. Aquestes darreres són les més difícils de detectar i de combatre. Simplement perquè no es veuen i les víctimes les pateixen sovint sense ni saber-ho. Això és el que li està passant a Catalunya. Com va el marcador d’aquesta guerra amb Espanya? Anem perdent.
El nostre enemic té el conflicte allà on volia. Un govern de Madrid hipòcritament amable, uns indults que gaudiran del vistiplau internacional i faran oblidar els excessos comesos abans, una Generalitat que ha adoptat definitivament el posat d’una gestoria i un poble que substituirà les manifestacions de l’ANC per fer una costellada amb els amics perquè ja ningú no es creu res. Tot plegat, l’escenari idoni per fer i desfer com vulguin amb l’objectiu que Catalunya torni a agafar el bon camí.
Res millor per iniciar la “nova etapa” que una primera trobada entre Sánchez i Aragonès en un acte de Foment del Treball on es guardona a la sempre ponderada i espanyolíssima La Vanguardia. Bones paraules de l’un i de l’altre que tothom aplaudeix. Volen fer-nos creure que parlen d’igual a igual, quan en realitat només hi ha l’amo que mana i el criat que demana perdó per haver comès un excés. La claudicació disfressada de diàleg.
Cada dia serà més baix i menyspreable el capteniment dels polítics anomenats independentistes. No hi veureu ni un bri de dignitat o de patriotisme. S’ho empassaran tot per mirar de treure de la presó als seus dirigents i no perdre les poltrones. Esquerra ha assumit definitivament que “el nostre mal no vol soroll”, tot fent costat a la millor tradició del pujolisme. Això vol dir contemporitzar amb Espanya i no prendre mal.
No faran una cosa gaire diferent els de Junts o la CUP, tret d’algun tuit crític o unes declaracions una mica enceses que no tindran cap conseqüència. El govern ni es trencarà ni cap d’ells perdrà la feina. Meritxell Budó (exconsellera) ja està recol·locada a Salut i a en Jordi Clotet (exdirector de comunicació del govern amb Torra i Puigdemont) li han trobat un forat en l’equip d’Elsa Artadi a l’Ajuntament de Barcelona. Uns entren i els altres surten, però sempre cauen drets amb una nòmina oficial sota el braç. Recordeu: eren els que deien “no us fallarem”.
Com que la funció no es pot aturar, aquests dies s’entretenen entre ells amb la famosa “unilateralitat”. Què si són verdes, què si són madures… Són tan pocavergonyes que cap d’ells té el valor de dir que no hi ha cap independència que no sigui unilateral, pel simple fet que cap estat contempla la seva pròpia mutilació territorial en el seu ordenament jurídic. És tan difícil d’explicar?
No. La raó per no fer-ho és que confonen les seves limitacions amb les de Catalunya. Creuen que el seu estil polític mancat de qualsevol mena de contundència i determinació és el mateix que tenim tots plegats. Voldrien que esdevinguéssim tan poqueta cosa com ho són ells. No hi ha millor fórmula per perpetuar-se en els càrrecs. El que persegueixen és que acabem amb la moral per terra i pensant: “no hi ha res a fer!”. Per guanyar una guerra psicològica també cal la complicitat dels venuts.
36 
3 
