La enèsima fosca història de l’espionatge per part de les clavegueres de l’Estat prova un cop més que Espanya és un Estat policial. Busqueu una sola ordre judicial que autoritzi aquest espionatge de les comunicacions privades d’un munt de ciutadans. Cap. Les anomenades forces de seguretat tenen llicència per a tot, com 007. Una formidable maquinària composta per uns cossos autònoms, a banda de qualsevol control parlamentari i emparada en un teixit legal curullat per la Llei de Seguretat Ciutadana, més coneguda com a Llei Mordassa que encara no ha estat reformada.
En cas de comprovar-se la notícia periodística, el govern espanyol hauria de donar explicacions en seu parlamentària, a banda que la Fiscalia i les parts interessades inicien les actuacions pertinents. En la pràctica parlamentària tradicional, hi hauria una crisi ministerial, fins i tot, la dimissió del govern. Però això era la pràctica tradicional, la la del XIX, que és quan es van gestar les andròmines polítiques parlamentàries que encara fan servei als països democràtics perquè hom no n’hi ha trobat de millors.
El parlamentarisme es consolidà amb el sufragi universal, germà bessó de l’impost també universal sobre la renda. I, com que el que paga, mana, el poble sobirà exigia explicacions de les autoritats mitjançant la seva representació parlamentària. No era doncs insòlit veure caure governs per qüestions de vegades insignificants. Aquesta inestabilitat política era el bru de cultiu de la crítica al parlamentarisme que alimentava ideologies autoritàries, feixistes i comunistes. Per a sortir-se’n de l’embolic de la relació directa institucions/electors, es va revifar la vella teoria de les “instàncies intermèdies” entre el poble i els poders polítics, proposada pels “monarcòmacs” al segle XVII i consagrada per Montesquieu al XVIII.
Al segle següent aquestes instàncies s’organitzaren com a partits polítics i, al següent, el XX, es van convertir en la clau de volta del sistema democràtic, reformulat com un “Estat de partits”, garantia de l’estabilitat política, segons els seus teòrics, principalment iuspublicistes alemanys dels anys trenta i quaranta. El que probablement no havien previst era que la seva feliç troballa esdevingués una partitocràcia a on els partits es reparteixen el poder marginant al poble, en representació del qual diuen actuar.
L’experiència ens diu que el govern espanyol negarà qualsevol responsabilitat i prendrà posicions per resistir al Parlament, amb el sempre abnegat suport d’uns mitjans impregnats d’unitarisme místic. Tractarà d’en sortir-se apellant a Llei de Secrets Oficials i la de Seguretat Nacional, si cal. Si, mancant a llur deure de mirar per la unitat de la Pàtria, les dretes decidissin fer sang amb la qüestió de l’espionatge, serà un espectacle veure-les assetjant el govern sense pietat en nom de la transparència i el respecte als drets humans, encara que es tracti de catalans.
Aquesta tragicòmica situació posa en evidència davant l’opinió internacional la persecució policial il·legal de l’independentisme. El conflicte català torna a les portades dels mitjans arreu Europa. És una bona ocasió perquè l’independentisme, que es troba en una situació de marasme, tregui pit i mostri a l’opinió pública internacional que la seva causa està més viva que mai i interpel·la a la consciència internacional. La reacció, doncs, no s’ha fet esperar: una roda de premsa conjunta a Brussel·les mostra una unitat d’acció que no existeix a l’interior del país, encara que tothom predica la seva necessitat. L’acció tindrà el ressò que li permeti l’omnipresència mediàtica de la guerra d’Ucraïna, però la qüestió més important és quina serà l’actitud de l’independentisme d’ençà de la revelació de l’espionatge.
Ara per ara, la reacció consisteix en querellar-se contra el govern espanyol. De nou la gran muntanya pari un ratolí perquè una querella sembla el mínimum que es podia esperar. És obvi que aquesta monumental pifia de les clavegueres espanyoles allunyarà la possibilitat de qualsevol entesa d’ERC amb el PSC i els Comuns car tots dos faran causa comuna amb el govern espanyol. Continuarà, en canvi, la política de col·laboració de l’independentisme català, sobretot del republicà amb un Estat que el vol anorreat a qualsevol preu?
26
1
