Ja sé que algun purista em dirà que això de Marine Le Pen no és el mateix exactament que això de Vox. Sí, conec les aparents diferències. Però, sobretot, les similituds. Europa, comprensiblement, mira cap a Ucraïna i no cap a les eleccions franceses d’aquest diumenge. I aquestes eleccions tenen no poca importància per als qui som veïns del sud. S’imaginen una França en la qual algú com Le Pen exerceix l’enorme poder que té el president de la República? A mi, el que més por em fa és que això significaria un alè per a Putin, per més que Marine ara tracti de distanciar-se de l’autòcrata rus.
Però igualment m’horroritza que una victòria de l’esmentada Marine segelli una aliança activa amb la formació espanyola Vox, que comanda Santiago Abascal i en la qual hi ha persones que, en un debat parlamentari, són capaços de comparar a Pedro Sánchez amb Hitler o al ministre de la presidència, Félix Bolaños, amb Goebbels.
Malament anem quan es perd fins al sentit de la proporció, fins a les essències de l’estètica i de la lògica. Si el diputat ‘ultra’ no sap el que va significar el nacionalsocialisme no és digne de representar ni tan sols als votants del seu partit. Si ho sap, encara menys. Fins i tot Abascal, aquest que retreu a Zelenski que parli en el Parlament espanyol de la matança de Guernica i no de la de Paracuellos, hauria d’instar a abandonar el seu escó a aquest parlamentari al qual alberga entre les seves files, el nom del qual no vull recordar aquí per a no donar a aquest home més publicitat. Clar que potser el senyor Abascal també comparteix que un polític demòcrata que a ell no li agrada és com Hitler: hauria d’haver-nos deixat clar que no pensa aquesta barbaritat.
Estem, sí, en la pèrdua de valors. Quan una periodista, amb la qual tinc la desgràcia de confrontar-me a vegades en una televisió pública, opina que segurament els qui van bombardejar Gernika no eren tan dolents, ni els bombardejats tan bons, i aquesta periodista, afecta a Vox per cert, continua podent expressar aquestes burradas, una cosa molt dolenta està passant en la nostra societat. No és qüestió de dretes o d’esquerres: és que ens estem acostumant a l’horror, a la visió dels cadàvers als quals la propaganda de Putin vol convertir en actors que simulen estar morts. I veure tant d’horror, tant de sofriment, tanta mentida descarada –o és que el ministre rus d’exteriors, el mai somrient Lavrov, pensa que algú el creu?– ens acostuma a l’excés, al que seria surrealista si no fos horrible.
Que un líder polític, per molt ultradretà que sigui, pugui minimitzar el que va ocórrer a Gernika –on, per cert, va morir un familiar meu llunyà—i sigui capaç de retreure a l’heroi ucraïnès que esmenti aquella matança, em causa una irreprimible vergonya. Com me la causa que algú menyspreï aplaudir, encara que sigui per mera educació, la intervenció del líder ucraïnès en les Corts. Perquè si minimitzem allò immortalitzat per Picasso –i consti que per descomptat m’horroritza també el que va ocórrer a Paracuellos: totes les vides valen el mateix–, el següent pas serà la indiferència davant el que ocorre a Ucraïna, o davant el que va ocórrer a Síria o en tantes barbàries repartides pel món i que la inoperant Organització de les Nacions Unides accepta amb la covarda resignació dels fets consumats.
Potser preferiria a un altre cap de l’Estat a França abans que a Macron. Però, posats a triar entre la seva opció i la que representa qui sembla ser el seu principal contrincant, li donaria mil vots, si els tingués. Perquè l’un altre, aquí, a casa, significa Vox, que és aquest partit el representant del qual i futur vicepresident a Castella i Lleó, en el seu primer discurs en la nit electoral, va dir que els periodistes som ”uns lacais”. Segur que Putin pensa el mateix. I donya Marini. Queda’t, Macron, que et perdonem.
5
5
