Segons la fiscalia espanyola, Jordi Sánchez necessita un tractament. La seva malaltia és greu, contagiosa, perillosa. I no és l’únic. Aquest tractament el necessiten també uns dos milions de catalans, i al pas que anem, cada dia són més. Estem al davant d’una emergència sanitària. Però per raons pràctiques, la fiscalia espanyola, convertida en ministeri del bé i del mal, creu que cal començar per uns quants casos exemplaritzants. S’ha d’extirpar el mal a qualsevol preu, aquest és l’objectiu.
Això va d’escarmentar, d’amenaçar, d’espantar. D’acollonir, verb molt gràfic, per bé que políticament poc correcte.
T’has de penedir del que has fet, has de rentar el teu cervell, has d’acceptar que només hi ha una manera (impossible) d’aconseguir el que desitges (impossible també).
El tractament que necessita Sánchez (i jo també) és claríssim: ha de permetre que «l’ajudi a comprendre que per assolir els objectius que pretén no hi ha una altra via que la modificació legislativa per les vies legals que la mateixa llei estableix». Vies legals, per descomptat, que estan controlades i capades (més masclisme subliminar, ho sento) perquè no portin enlloc.
La llei, en un estat de dret que es passa el dret per l’engonal, et permet qüestionar la llei a través de processos legals que impedeixen arribar a conclusions il·legals.
El següent pas: camps de reeducació cambodjans, nord-coreans, soviètics, xinesos… i espanyols.
George Orwell ja ho va intuir fa anys, al seu llibre «1984»: ens apropem al terreny del «crimdepensa». Tot un tòpic, sens dubte, però d’una actualitat inqüestionable. El pensament és delicte, la paraula és delicte. Cal canviar el pensament a través de la paraula, sempre en el marc de la llei, només faltaria.
Orwell, en el fons, tampoc no era massa original. En el fons, reformulava la Santa Inquisició i els autos de fe: la llibertat és seguir la llei, la llei es pot canviar a través de mecanismes impossibles, i al capdavall la llei és la llei i t’aguantes. O et fotem a la presó o t’arruïnem la vida. Tot, sempre, dintre de la llei.
D’això se’n podria dir «tirania legal». No és més que una trampa, una retòrica. Un discurs buit per emparar la repressió, la tirania de les cúpules judicials i fiscals que intenten consolidar el seu cop d’Estat. És un discurs que aparentment funciona, que aparentment sembla racional. Són pures escombraries dialèctiques, en realitat, que només serveixen per embrutar la realitat i per justificar la demolició sistemàtica de la feble democràcia espanyola.
Tot es redueix a: si Sánchez vol sortir de la presó, que es penedeixi, que accepti que pot pensar el que vulgui, però sempre dintre de la llei. I això val per a tothom qui vulgui algun dia canviar alguna cosa, la que sigui: el crim és pensar diferent, fora de la llei. Els intèrprets de la llei sempre saben què vol dir la llei, com aplicar-la, com imposar-la. Ni se t’acudeixi qüestionar aquesta casta sacerdotal que és la propietària de la violència legal.
Benvinguts, doncs, a Corea del Nord i als camps de reeducació, a la «novaparla», a tot allò que ens ajudi a entendre que cal acotar el cap, reflexionar en consciència, penedir-se, redimir-se i cantar les excel·lències de l’estat de dret dominat pels que violenten el dret sense escrúpols.
No sé… Jo diria que contra el «crimdepensa» només ens queden la llibertat i la democràcia, fins i tot en les seves versions més ingènues i simples. Justament les que no cauen en el parany de les poderoses i arbitràries minories que a través de la llei ens prenen per estúpids fàcilment manipulables, el mateix que han intentat fer amb les institucions europees. Aquest és ara el terreny de joc: la teranyina de la llei, hàbilment manipulada. Després vindrà el que sempre és la clau de qualsevol revolta: quan t’adones que la llei injusta, la justícia injusta, no són invencibles. Ja ho anem aprenent. Tot arribarà.
