Tots els dirigents d’ERC en campanya electoral repeteixen la consigna del partit amb 90 anys sense casos de corrupció. I com que estan en permanent campanya electoral, els “90 anys” s’han convertit en una mena de jaculatòria per espantar els mals esperits i legitimar tota classe de brutícies. Deixant de banda que la invocació del passat mai justificarà res del present i encara menys servirà per demanar confiança en el futur, queda per provar que la consigna sigui certa. Pot ser que a la història d’ERC no hi hagi casos de corrupció individual, però això és irrellevant quan ens trobem davant d’un partit estructuralment corrupte.
La corrupció consisteix a fer valer recursos públics per a finalitats privades. Aquestes finalitats poder ser individuals o col·lectives. Els partits polítics són associacions privades que, ocasionalment, esdevenen públiques quan guanyen eleccions i controlen els afers públics en interès comú; no en el propi. Si fan valer recursos públics per finalitats privades col.lectives seran tan corruptes com els individus que fan el mateix. Què cal pensar d’un partit amb voluntat de controlar permanentment el poder, de ser “hegemònic”, de confondre’s amb les institucions que gestiona, no pas com a administrador sinó com a propietari? D’un partit infiltrat en totes les institucions de l’Estat i que fa valer el sistema de finançament públic dels partits per les seves finalitats privades de controlar i patrimonialitzar l’administració pública? D’un partit com va ser gairebé un segle el PRI (Partido Revolucionario Institucional) mexicà? Doncs que és un partit estructuralment corrupte com ho era el mexicà i com és ERC. Un partit que funciona com una secta, amb gairebé 9.000 afiliats, el 0,12 % de la població catalana, dels quals més o menys la meitat (la xifra és aproximativa, ja que no es publiquen dades oficials) fan del partit el seu modus vivendi, és un partit estructuralment corrupte, encara que no hi hagi casos de corrupció individual.
Aquest partit amb vocació institucional és una xarxa d’interessos personals i familiars que, a més de controlar les institucions amb criteris clientelistes i opacs, disposa d’un aparell de propaganda a força de dominar els mitjans públics de comunicació i una part dels privats i posar-los al seu servei amb la complicitat d’uns periodistes sense cap principi de deontologia professional. El cas de RTV3 és un exemple que no té res a envejar al control dels mitjans públics de qualsevol dictadura. Un comissari polític del partit, amb un endoll molt ben pagat a la vicepresidència del govern, Sergi Sol, controla ideològicament els mitjans públics de comunicació, decideix qui hi parla i qui no i, a més a més, imparteix la doctrina oficial i càrrega contra l’independentisme de debò presentant-se com a independent i amagant la seva vinculació orgànica al partit que el paga. S’entén el concepte de corrupció estructural?
L’últim cas de corrupció estructural de l’assetjament sexual i laboral a la conselleria d’Acció Exterior de la Generalitat, la que també tenia 130 comptes falsos a Twitter per fer-se propaganda i desprestigiar als adversaris, ha estat una mena de classe pràctica de la teoria del “partit hegemònic” i sorprenents semblances amb un altre recent de la CUP. Tots dos partits han pres mesures quan no han pogut evitar que els casos arribessin al coneixement públic. Tots dos van actuar tenint en compte els interessos del partit i no els de les víctimes o la justícia. La consigna ha estat salvar el partit fent més profunda la injustícia amb les víctimes. Com que disposa del seu aparell de propaganda mediàtica, ERC ha tractat d’amagar les seves responsabilitats en aquest fosc assumpte i, ja al deliri, donar lliçons de moralitat pública. L’espectacle de la portaveu de l’organització, la senyora Marta Vilalta, pintant d’eticitat hegeliana un episodi de masclisme continuat contra les dones és un exemple més de la corrupció estructural.
En el desgavell, la seva escassa intel·ligència sembla haver abandonat als encarregats de falsejar la realitat ad maiorem gloriam del partit que han acabat per enfonsar-lo. L’obedient RTV3, en l’espai de notícies 324, va comunicar al públic que dos mesos abans dels fets, Oriol Junqueras va demanar a Alfred Bosch que acabés amb el cas, tot i segurament amb la intenció de provar que la màxima autoritat del partit es posava del costat de la justícia. Resultat: Oriol Junqueras coneixia el cas i durant dos mesos (fins que es va fer públic) tampoc va fer res per denunciar-ho ni ajudar les víctimes. Exactament la raó per la qual es va forçar la dimissió de Bosch.
Oriol Junqueras hauria de seguir els passos de Bosch com màxim responsable d’aquest repugnant episodi.
