Barcelona es prepara per rebre el papa Lleó XIV amb un desplegament excepcional de seguretat, mobilitat i logística. Serà una de les operacions de seguretat més importants dels darrers anys a Catalunya, amb carrers tallats, restriccions de mobilitat, estacions de metro afectades, tanques i un dispositiu que complicarà la vida quotidiana de milers de ciutadans. I tot això ho pagarem entre tots, catòlics i no catòlics. Amb diners públics i amb incomoditats diverses.
Fins aquí, pot ser el preu d’acollir una visita internacional de primer nivell. Les institucions catalanes han fet sempre gala d’hospitalitat i respecte. Però aquest esforç col·lectiu no és correspost amb el mateix respecte cap al país que l’assumeix.
La indignació generada per l’escàs protagonisme reservat al català en els actes previstos a la Sagrada Família no és una qüestió folklòrica ni una obsessió identitària. És una qüestió de dignitat. La llengua pròpia de Catalunya no és una llengua regional anecdòtica. És la llengua històrica del país, de milions de ciutadans i la d’Antoni Gaudí, l’home a qui, precisament, es ret homenatge durant la visita papal. Més absurd, impossible.
A darrera hora, el Vaticà ha rectificat i inclourà finalment el català en la benedicció de la Torre de Jesús. Però després d’una forta pressió de sectors culturals i polítics -tot i que el Govern no s’ha posat pedres al fetge i ha dit que era cosa del Vaticà-, i també de la mateixa Església catalana, on s’han alçat veus reclamant normalitat lingüística. També el president del Parlament ha fet passos. Ningú no reclamava privilegis ni exclusivitats. Simplement, que la llengua pròpia del país sigui tractada amb la mateixa consideració que rebria qualsevol altra llengua nacional europea en una visita d’aquestes característiques.
Ningú no entendria que el Papa visités Lisboa ignorant el portuguès o Varsòvia prescindint del polonès. Però quan es tracta del català, el missatge és devastador. Catalunya posa la infraestructura, els recursos públics, els cossos de seguretat, l’organització i les molèsties, i com a contrapartida, una humiliació a tot un país. Cornuts i pagar el beure, una expressió, per cert, ben catalana.
L’hospitalitat és una virtut, però la dignitat també. I això hauria de ser sagrat. També per a la Generalitat, del color que sigui. Que avui ha tractat la qüestió com un afer purament administratiu.
