A Espanya no hi ha dos reis. N’hi ha un, que no és immortal i no es diu Felipe VI. Un sembla el rei, però circula per la vida amb una «L» verda a l’esquena: Felipe VI, mediocre monarca en pràctiques que mai no s’acabarà de treure’s el carnet. L’altre és el rei de veritat. Tothom ho sap però no es pot dir: el fill no és més que un tap temporal mentre se’ls acut una solució al desastre que els més intel·ligents veuen a venir, ho reconeguin o no. Un nou 1898, on Catalunya, salvant totes les distàncies, serà la Cuba del segle XXI.
Corinna, l’amigueta especial que entretenia el Borbó principal, juga a un joc agosarat i perillós. Com l’entranyable comissari Villarejo o el cap dels espies, Sanz Roldán, i tota la xarxa de periodistes, cortesans, pilotes, aprofitats, comissionistes, voltors i altres habitants de les clavegueres del Madrid imperial. Mentre ells i elles treuen a la llum pública la dosi justa de merda per negociar, la ferum continua empastifant tota la península, amb l’excepció de Portugal, que va tenir la sort de no caure sota les urpes de la cort madrilenya.
Corinna apunta directe al cor de l’Estat. Per això l’amenacen.
A Juan Carlos l’anomenen «rei emèrit» els mateixos que s’han inventat una Constitució paral·lela en la qual hi caben dos reis o la justícia creativa de Llarena, Lamela i el jutjat número 13. Quan van veure un «Papa emèrit» a Roma, se’ls va aparèixer l’Esperit Sant a Madrid.
Problema? Que tard o d’hora, dels dos reis només en quedarà un. I tot, tot, esclatarà com un tsunami que s’emportarà l’enverinada herència de Franco i de la catastròfica dinastia borbònica.
El pare del «preparao», Juan Carlos I, era l’hereu polític de Franco: va saber encapçalar un brillantíssim exercici de màgia (que ell no va dissenyar) per canviar-ho tot sense que en el fons canviés res. Va ser un monarca habilíssim, simpatiquíssim, amb una bragueta de capacitats gairebé miraculoses, una excel·lent intuició política i una espectacular ambició econòmica: un bon dia va decidir que no seria un mort de gana com el seu pare ni acabaria a l’exili com el seu avi o el cunyat grec, i va saber trobar els paradisos adequats per fer realitat el seu somni. Amb la complicitat comprensiva de tots els poders d’Espanya: durant anys va fer de les seves emparat en un formidable tabú que no hi havia manera de trencar. El rei era inviolable i no criticable, un regal de la divina providència, la font de tot el benestar, l’arquitecte suprem, la meravella de totes les meravelles. I sí, potser tenia algun petit defecte, però no era res al costat de les seves borbòniques virtuts.
Problema? Que un dia o un altre algú haurà de ser l’hereu, de veritat, de Juan Carlos I. No només de la corona que li va posar Franco, sinó també de tota la resta de la pel·lícula. Inclosos els estalvis, oi?, ja ens entenem…
Aleshores, totes les fantasies sobre l’actual monarquia de Felipe VI se n’aniran a fer punyetes en cinc minuts. Ja es poden oblidar de vendre’ns una mena de còpia hispànica de les monarquies nòrdiques: aquí hi ha aigües subterrànies, amagades, tèrboles, que hauran de trobar un camí de sortida i que, ja trencats els tabús, s’emportaran tot l’escenari en el qual estan representant la farsa d’una monarquia moderna que posa bombetes ecològiques a la Zarzuela. El video del discurs del 3 d’octubre farà la resta de la feina: si Corinna és qui despulla el rei emèrit, la televisió és qui va despullar el rei en pràctiques. Aquell discurs televisat va revelar quina mena de rei és en realitat Felipe VI, i com n’està, de lluny, de les virtuts innegables del seu pare.
Quan arribi el moment de repartir i gestionar l’herència de Juan Carlos I, el video tornarà i descobrirà, fins i tot als que van aplaudir-lo, que si Felipe VI hagués estat al lloc del seu pare, encara tindria Arias Navarro o Fraga Iribarne de primer ministre.
Problema? El mateix que el seu pare. Aparentment, el seu càrrec és el de cap de l’Estat, el rei que regna però no governa i totes aquestes fantasies per a ingenus… El seu autèntic poder rau en que és el cap de l’exèrcit i el representant d’una aristocràcia decidida a tot. Ell va donar l’ordre de sortir a repartir hòsties. Ho va fer vestit de civil, com els agressors ho van fer disfressats de paramilitars. Aquell dia es va despullar, molt abans que Corinna, l’amiga especial, comencés a despullar el seu pare… I espera, que això tot just ha començat, i encara queden moltes sorpreses fins que arribi el final.
