La Constitució d’un país no pot ser una excusa per a la baralla entre la gent que vol la independència i la que no, com tampoc camp de batalla de les ideologies. Però sembla que formem part d’un temps que no entén del lloc que ocupen cadascuna de les normes en un sistema polític, i la raó de ser de la norma suprema en qualsevol organització social, és a dir, ordenada.
La pretensió d’un estat propi ha de passar per l’elaboració d’una constitució que, article amunt, article avall, hauria de configurar una forma d’estat democràtica i una forma de govern que de ben segur seria, com la major part dels països del nostre entorn excepte la centralista França, parlamentària. També inclouria un seguit de principis d’aquells que tothom dóna per bons. Llibertat, igualtat, justícia, pluralisme són els que enuncia la Constitució espanyola. Algú diria que estan malament? Inclou i reconeix també un seguit de drets dels anomenats inalienables: vida, llibertats diverses, dret de vot són ja entre els clàssics. Les últimes constitucions promulgades a occident inclouen especificacions dels drets, com la diversitat sexual o la cohesió social. Però no les fa millors, sols més modernes en la seva terminologia.
Si és així tot plegat, perquè hi ha qui critica la Constitució Espanyola de 1978 i sembla que ha estat trending tòpic durant el dia de la seva commemoració el hashtag “res a celebrar”? Potser perquè inclou la Corona com a forma política de representació de l’Estat? O potser perquè diu que la nació Espanyola és indivisible? Ho fa com tantes altres del nostre entorn immediat, i si seguim l’estela del que és normal al món, no inclouria una de nova cap dret a l’autodeterminació.
No hauria de ser pel contingut que hi hagi qui la rebutja, però tampoc crec que siguin conscients els que l’enalteixen del grau de tolerància envers el dissident que destil·la el seu articulat. És sense dubte una arquitectura més flexible, generosa i consensuada de la major part de quantes ens envolten. Fa gala, per bé que li estigui produint problemes, de no pretendre que tothom combregui amb els seus principis. No demana dels partits que siguin democràtics (sols que ho sigui el seu funcionament), i tampoc rebutja a qui hi és dins del sistema per poder marxar o per destruir la seva arquitectura. Així que acceptar-la és abraçar la llibertat i la tolerància envers qui no pensa com nosaltres. Dins del marc d’aquesta constitució poden cridar-hi en contra tant com aplaudir-la. Es pot demanar més? Sols ens cal que estiguin a la seva alçada tan els seus crítics com els seus aplicadors.
1 
