A la dècada de 1990, a l’hora de valorar la xacra del fracàs escolar, molts mestres mostraven les seves preocupacions per la gran quantitat d’estudiants que a casa seva no disposaven de cap llibre. Trenta anys després, en els claustres molts docents resten aclaparats per la gran quantitat d’infants i adolescents, que simplement, no tenen casa seva. Qualsevol amb una mínima perspectiva històrica pot constatar com al llarg d’aquestes darreres tres dècades s’han caracteritzat per un terrible retrocés social que contrasta amb un creixement (si més no, estadístic) de les xifres macroeconòmiques.
Ara bé, si un centre educatiu es pot considerar com a una falla tectònica on es registren els terratrèmols socials, una aula actua sovint a la manera dels canaris de les mines que anticipen les explosions de grisú. I la trista realitat és que avui, a Catalunya, segons l’Enquesta de Condicions de Vida de 2021, la Taxa de Risc de Pobresa Infantil (TRPI) se situa en un 28,6% (tot i que la Taxa d’exclusió social assenyala un 31,8%). Això contrasta amb la mitjana UE, on es registra un 19,2%. El cas és que, amb les dades de l’any 2004, i segons un informe del Síndic de Greuges, la TRPI es trobava en un alarmant 20,2%. En altres paraules, que si entre 2000 i 2021 la renda per càpita va créixer un 50,9% (un 10% si descomptem la inflació), mentre que la TRPI ha crescut més de 8 punts, és que hi ha alguna cosa que grinyola.
En els discursos públics, els responsables polítics fan servir constantment la qüestió de la pobresa infantil, sota l’eufemisme dels infants vulnerables. Cada vegada que volen expandir el calendari escolar o regalar cabassos de diners a l’escola concertada (en els nous pressupostos n’hi ha destinats uns 49M€), sempre fan servir el comodí dels infants vulnerables, com a una mena de mantra per propiciar polítiques neoliberals. Hi ha un component de justificació moral, com quan durant el franquisme es feia servir el dia del Domund, tanmateix, el que es practica és un exercici d’hipocresia balzaquiana, mentre es practiquen polítiques dickensianes. Així, mentre les polítiques econòmiques privilegien l’especulació immobiliària o els grans projectes especulatius, en educació, en nom dels infants vulnerables es contracten serveis privats (darrerament, vam veure el tema del lleure educatiu, les externalitzacions de serveis, o la subcontractació d’entitats privades perquè analitzin la pobresa infantil), mentre, ras i curt, es passa olímpicament de l’única política vàlida per combatre la pobresa general que representa la redistribució de recursos. Mentre s’aposta per omplir de ciment el Prat, el Hard Rock o la B-40, s’abandonen els plans pilot de la Renda Bàsica Universal (probablement un dels pocs tallafocs efectius).
Que es vol avançar el curs per aconseguir vots a partir de la màxima del populisme pedagògic? Es fa en nom d’uns infants vulnerables (que potser són pobres, encara que no són enzes, i per tant no volen patir a quaranta graus a dins d’un barracot escolar els primers dies de setembre). La darrera d’aquestes mostres d’hipocresia còsmica va ser una d’aquestes iniciatives que tenien bona música, malgrat que posseeixen una lletra més reaccionària que les habituals del reguetón. Aprofitant la (suposada) caiguda demogràfica (a la pràctica continua arribant una allau de famílies immigrants), el Departament proposava una baixada de ràtios. Res a discutir, tenint en compte que és l’única mesura contrastada on es demostra millores pel que fa a rendiment i convivència educatives. La lletra petita va venir poc després, on una nova normativa establia la reducció a 14 alumnes a primària i a 20 a secundària per mantenir o estendre els concerts educatius. En altres termes, que el Departament, amb l’excusa de la reducció de ràtios el que fa és donar respiració assistida a una escola privada que en els darrers anys ha anat perdent clients en una mesura similar a l’empobriment generalitzat de les classes mitjanes, paral·lelament a la progressiva dissolució de prejudicis de moltes famílies respecte a la qualitat innegable dels centres públics.
Aquesta darrera qüestió és molt significativa sobre la naturalesa classista d’una societat catalana que, en les seves decisions conscients o inconscients, explica perquè el sistema educatiu del nostre país juga a la Champions europea de la segregació escolar (anem quarts en la taula classificatòria europea, frec a frec amb el Madrid d’Ayuso). L’existència d’una proporció elevadíssima de centres concertats (a Europa, només Bèlgica, i degut a qüestions religioses, i el País Basc, a causa de les ikastoles) tenen tanta proporció d’escoles privades sostingudes amb fons públics. I això acaba distorsionant negativament la sociologia del país. La rebaixa de ràtios per permetre la supervivència de la concertada acaba tenint uns efectes nacionals i locals actua de manera perversa. A ciutats petites i mitjanes, en el moment en què toca discutir el mapa escolar del curs vinent, sovint les forces vives pressionen perquè siguin les escoles públiques les que perdin línies o acaben tancant, i així poder disposar d’un espai per als seus fills protegits dels infants pobres de la localitat. És per això que aquesta darrera reforma que ha passat pràcticament desapercebuda als mitjans atorga arguments jurídics per assegurar la continuïtat d’aquelles escoles que tenen la funció primordial de fer que el sistema educatiu actuï com a un reproductor de desigualtats. I és per això que un altre retoc normatiu veta la presència dels representants sindicals a les taules de participació (on es decideix quin centre tanca, i quin es manté).
Ben segur, hi haurà qui justifiqui amb els més variats arguments, aquesta dualitat de xarxes educatives, que com no resulta difícil d’imaginar, és la principal responsable de la dualitat social que fa del nostre país una societat vulnerable, marcada per l’estancament o aprofundiment de les desigualtats. Tanmateix, aquest sistema legal de segregació té les seves raons perverses. A grans empreses, bufets d’advocats, espais laborals de privilegi, es fixen en el currículum dels aspirants la seva història escolar. I qui ha anat a escoles d’elit té infinitament més possibilitats de ser contractat en condicions favorables que si ha estat escolaritzat en alguns centres determinats. I no ho pas per la seva suposada qualitat o excel·lència, sinó pel capital social que implica. No és el mateix venir de l’escola de barri, on has tingut companys de tots els sectors socials, com aquells centres exclusius on disposes d’una agenda al mòbil amb els fills dels remenadors de cireres locals i nacionals. És per això que el sistema educatiu català té un problema greu de guetos. De guetos per baix (on el 28,8% de vulnerables es poden convertir fàcilment en el 80-90%) i de guetos per dalt, on l’estatus de remenador de cireres s’hereta de manera natural, al marge del talent individual.
Perquè, efectivament, la catalana és una societat econòmicament dinàmica que tendeix a ser socialment estamental, amb molta innovació i escasses oportunitats d’ascens social, amb massa endogàmia i escassa meritocràcia. Un país on les xifres d’activitat s’expandeixen en qualitat i quantitat, mentre que la vulnerabilitat s’estanca o creix. La vulnerabilitat (eufemisme de pobresa i precarietat) acaba essent un argument de xantatge emocional que oculta una realitat sòrdida i precària.
Servidor de vostès, que ha passat bona part de la seva trajectòria com a historiador, molt centrat en la història social i de les idees del darrer terç del segle XIX i la primera meitat del XX, detecta idèntics vicis i culs-de-sac. I com que avui fa cent anys que la patronal catalana va encarregar l’assassinat de Salvador Seguí, voldria reproduir una frase seva que convindria recordar perquè ens remet allà on érem i on som: “No es pot tolerar que no existint cap raó que ho justifiqui, s’apugin desproporcionadament els preus dels lloguers. Contra això organitzarem una resistència al pagament, i estem segurs que a aquesta vaga assistiran molts dels que rebutgen la nostra obra”. Ho va dir el 1919. Avui, el lloguer mitjà a Barcelona és de 1.005 € (el 2014 era de 667, és a dir, s’ha registrat una pujada del 51%) en una ciutat on el salari més freqüent amb prou feines ultrapassa els 1.200 €. Hi ha gent que es fa rica pel fet d’haver heretat coses, i sense cap esforç personal. Hi ha gent cada vegada més pobra que treballa cada vegada més i en pitjors condicions. Hi ha gent vulnerable, perquè els invulnerables continuen remenant injustificadament les cireres, malgrat que aquests facin servir el comodí dels infants vulnerables per funcionar amb paràmetres molt similars als de fa cent anys.
11
