El sainet paraèpic En Flandes se ha puesto el sol va elevar a la categoria de mite patriòtic espanyol l’autor, el senyor Marquina, Don Eduardo. Eduard Marquina i Angulo va nàixer en un barri inconegut de la ciutat de Barcelona. Va encetar la ploma en revistes catalanes i en català, a recer del local infame Els Quatre Gats, però aviat es va decantar pel calaix ràpid i l’èxit comercial segur que li facilitava el castellà. Que facilitava el castellà a tothom que pensara en termes de calaix i èxit comercial.
Marquina va ser un autor prolífic, de mà solta i copiosa producció dramatúrgica i novel·lística. D’obretes molt representades, com ara El retablo de Agrellano o El monje blanco, i romanços de quiosc celebrats com ara El destino cruel o Almas de mujer. Com que tot el que va escriure –i mira que va escriure– no passava del sainet fàcil, còpia poc dissimulada del mestre Zorrilla, avui dia no se’n recorda gairebé ningú. Encara que també és de veres que avui dia gairebé ningú es recorda de res.
En Flandes se ha puesto el sol es va estrenar al Teatro Urquiza de Montevideo, el 1909, i tot seguit al Teatro Princesa de Madrid. Espanya havia perdut les penúltimes colònies –Cuba, Puerto Rico i Filipines– poc abans, el 1898, per culpa del pèrfid americà. Aquella derrota va fer reflexionar alguns –poc– i va enaltir l’aorta patriòtica de molts altres –molt–. L’obra més celebrada de Marquina es va mantenir en cartellera viva durant dècades. En ple franquisme la reposició de 1961 al Teatro Español va ser rebuda “con éxito apoteósico de público y crítica”. No en caldria una altra.
Entre les frases més cèlebres de la patriotada hi ha la intervenció del capità dels tercios Don Diego Acuña de Carvajal al final del segon acte: “¿Quien me llama, pues falté a la justicia, de esta suerte? (A las lanzas, entregándose). Soldados, por España y por mi dama, llevadme a las prisiones o a la muerte. / Magdalena (da un paso hacia él): ¡Diego! / Don Diego (frío, señalando a los perseguidos y a Juan Pablo): Libres ya son. / (Magdalena, Juan Pablo y los demás quieren oponerse al gesto, dándose a las lanzas). Diego: Nunca traiciones hizo esta espada, pero está partida. (La rompe en dos mitades). Con ella rota, rota va mi vida. (Entrega la espada, haciéndose prisonero, al capitán). ¡Disponga el cielo de mi suerte ahora! (Vuelto a Magdalena, con sencillez). ¡España y yo somos así, señora!”.
¡España y yo somos así, señora!” alçava el públic enfervorit de les butaques, que aplaudia captiu ell també, i ha quedat, gravada en làpida, com una de les frases bandera del caràcter espanyol. I com que Espanya i ells són així, senyora, només cal deixar-los fer.
Cal deixar ara que el Partit Popular guanye les eleccions amb la crossa mòrbida de VOX. I deixar-los fer. Hi haurà més sols, més eclipsis i més Flandes. Ells encara són pitjors que Don Diego. No trencarien mai l’espasa. “Si el sol intenta pondre’s, li trenquem l’espinada”.
En tot el serial allargat de Ceuta i Melilla el govern de Pedro Sánchez està actuant amb una doble fulla. D’un costat, prudent i caut amb el govern del Marroc. De l’altre, ert i digne amb els drets dels menors marroquins, que no volen eixir-ne ni estirats amb tenalles.
Sánchez creu que el seu electorat comparteix la humanitat respecte als jóvens magrebins. Potser sí. I potser també sap que la justícia espanyola s’ha mostrat fins ara inflexible amb l’aplicació de la llei del menor, que no permet segons quines barrabassades.
Al costat d’aquesta estratègia hi ha la intransigència del PP i de VOX –¡Fuenteovejuna, todos a una! (ep, això és Lope, poca broma!)–, que exigeixen la deportació immediata dels menors sense dilacions ni mandangues. Alberto Núñez Feijóo sap que això que reclama a crits i brams no pot ser. El seu partit es passa la vida demanant complir la llei i, com que no és tan fava, al líder del PP li consta que no es pot deportar xiquets en calent. I que en fred és lent i debades. Però no deixa de bramar.
No cal ser gaire intuïtiu per preveure què passarà quan manen Abascal i VOX. Canviaran la llei. Mai trencaran l’espasa. Ceuta i Melilla són tan espanyoles com Flandes. Per això les perdran com Flandes. Com més bèsties siguen ells, més marge deixaran al rei del Marroc, que és l’únic que controla la situació. I las plazas.
Al Marroc mai hi ha hagut un Eduardo Marquina. I l’imperi, més aviat ha estat imperiet. Mohammed V governa amb la complicitat absoluta d’Israel i amb el suport total dels Estats Units. N’hi ha que en saben més. Ja veurem com defensen el PP i VOX la plaza. Haurien de recordar el final de l’èpica marquiniana: “Desde aquí ve mi deseo lo que otro ninguno ve; porque el infinito veo con los ojos de la fe. ¡Antorcha es mi espada rota en tus manos, Albertino! ¡Alúmbrame ese camino que vuelve de la derrota”. I les derrotes, a Flandes o a Ceuta, derrotes són.
