El carrer del Consell de Cent de Barcelona s’ha convertit en un espai de confluència explosiva entre els interessos partidistes dels governants i els interessos -potser més polítics que econòmics- de les elits econòmiques de la ciutat. Enfangat en una disputa judicial, aquest tram de la Superilla està ara en suspens després que una jutgessa hagi ordenat, en aplicació estricta de la llei, però sense tenir en compte el principi de la proporcionalitat i els perjudicis superiors que causaria, rebentar aquest carrer i tornar a obrir-lo al pas constant de vehicles. Noves obres, noves pèrdues per als comerços i molèsties per al veïnat.
Efectivament, la jutgessa té raó: l’Ajuntament liderat per Ada Colau va tenir una mala praxi administrativa amb aquestes obres, saltant-se un procediment legal per accelerar l’obra i exhibir-la com a trofeu a les portes del 28M. Però les denúncies de Barcelona Oberta i Foment tenien més una finalitat de combat ideològic que no pas de preocupació pels seus representats -empresaris i comerços de la ciutat-, com demostra el gran rebombori que ha causat la sentència i les opinions positives dels comerços i del veïnat de la zona un cop finalitzades les obres. Per contra, els carrers adjacents, València, i Diputació sobretot, paguen la pacificació-precipitació política.
Perquè aquesta Superilla, una fórmula exitosa i desitjada a Europa, s’ha fet construint primer la teulada. Barcelona no està preparada per treure dels carrers un gruix de circulació de vehicles privats, efectivament contaminants, perquè no té una xarxa de transport públic digna i adequada que garanteixi el dret d’accés a la capital als més de 500.000 treballadors que cada dia hi entren i hi surten per raons laborals. Ada Colau es va precipitar clarament amb la implantació de la Superilla al centre per satisfer els seus, però la fórmula, ben executada, és la que necessita Barcelona. L’error són els tempos. I els empresaris i lobbys comercials saben que el fet que Barcelona sigui més verda i més amable per al vianant és un benefici per als seus negocis. Però amb la batalla de les Superilles, la militància política ha pesat a banda i banda molt més que la racionalitat.
