És un plaer escoltar Clara Ponsatí. Tots els periodistes, en entrevistar-la, saben de bell antuvi que els oferirà un munt de titulars, i no pas per afany de protagonisme, que no en té, sinó per la insòlita llibertat amb què s’expressa. Hi ha pocs polítics així. La majoria parlen sempre amb la calculadora a la mà i no diuen el que pensen, diuen el que toca, o el que creuen que toca, o el que més convé al seu partit. És a dir, neden i guarden la roba. Clara Ponsatí, no. Ponsatí practica el nudisme, diu el que pensa, ho fa de manera nítida, directa, senzilla i desinhibida, i, en fer-ho, revela que la seva claredat expressiva és fruit de la seva claredat mental. Per això mai no fuig d’estudi ni intenta driblar l’entrevistador. Ho respon tot. Si el que diu agrada, bé; si no, també.
Recomano escoltar l’entrevista que li va fer ‘El matí de Catalunya Ràdio’, el 31 de març passat, perquè és un testimoni diàfan de tot això que dic. Li van preguntar si li agrada Xavier Trias com a alcaldable per Barcelona i va respondre que no. En absolut. I és que ser el menys dolent de tots els candidats no el fa bo. Clara Ponsatí és una dona amb un marc mental catalanocèntric, cosa que es fa visible en tots els seus actes. Un dels més gràfics ha estat el del seu recent viatge a Catalunya. Ella, durant l’entrevista esmentada, en preguntar-se-li què opinava sobre la decisió de Meritxell Serret, de volar de Brussel·les a Madrid per lliurar-se a les autoritats espanyoles en comptes de volar directament a Barcelona, va respondre que la respectava però que no la compartia.
Clara Ponsatí no és espanyola, és catalana, i considera que a Madrid no se li ha perdut res. Li sembla molt més lògic que un català que torna de l’exili voli directament al seu país, en comptes de passar primer pel país repressor. En això, Serret va seguir el model Tarradellas, que abans de dir “Ja sóc aquí”, va passar per Madrid per dir: “Ya estoy aquí”. Però més enllà del prisma hispanocèntric que reflecteixen aquestes accions, Ponsatí, referint-se a Serret, va dir que volant a Madrid havia legitimat el jutge Llarena i la justícia espanyola, atès que una cosa és que et detinguin contra la teva voluntat i una altra és que tu mateix t’hi lliuris. Com veiem, Ponsatí sempre aporta elements de reflexió per a molts independentistes. Jo, personalment, no només els comparteixo, sinó que tot sovint he escrit sobre aquesta qüestió. A partir del moment que et lliures a l’Estat espanyol, per més independentista que et diguis, estàs reconeixent l’autoritat de les lleis i dels jutges que et persegueixen i demostrant, encara que no vulguis, que tu també formes part del sistema.
El marc mental hispanocèntric en què vivim es va fer palès tot just començar l’entrevista, quan la presentadora va dir a Ponsatí que era la tercera vegada que es veien: “La primera a Escòcia, la segona a Perpinyà i ara aquí, a Catalunya”. Deu ser que la Catalunya del Nord no és Catalunya, de la mateixa manera que Irlanda del Nord no és Irlanda, oi? Les fronteres mentals sempre han estat molt més difícils d’esborrar que les polítiques. Val a dir, tanmateix, que el clima de la conversa va ser cordial fins que va intervenir el tertulià Toni Bolaño, i no pas perquè sigui nacionalista espanyol, té dret a ser el que vulgui, sinó perquè el seu nivell desmereix Catalunya Ràdio. Els tertulians dignes de la COPE, El Toro TV, etc., amb maneres pròpies d’una taverna del port, no haurien de tenir cabuda en una emissora pública catalana de la mateixa manera que donar protagonisme a un mal actor en una obra teatral desmereix el conjunt i perjudica l’obra.
Minuts abans de començar l’entrevista a Ponsatí, Bolaño ja havia desbarrat comparant la presidenta Laura Borràs amb Donald Trump i tractant-la de corrupta, extrem aquest que fins i tot la sentència franquista reconeix que no va existir, raó per la qual crec que Laura Borràs hauria d’emprendre accions legals. Tot seguit va tergiversar unes paraules de Ponsatí a La 2 i la va acusar d’exigir morts per aconseguir la independència. Per sort, el programa va reproduir el tall esmentat i va quedar clar que Ponsatí estava en contra de la violència i que no volia morts, malgrat que la història, com ella deia, demostra que el totalitarisme dels estats dominadors, dissortadament, els acaba causant. Tenia molta raó. Recordem, sense anar més lluny, que l’1-O l’Estat espanyol va estar a punt de causar-ne uns quants a la porta dels col·legis electorals de Catalunya.
Finalment, en acabada l’entrevista, es va produir un fet força habitual i que tant l’ètica de l’emissora com el CAC haurien de revisar. Em refereixo al linxament del personatge entrevistat per part dels tertulians sense que aquest es pugui defensar. És inadmissible que tot allò que els tertulians no han tingut valor de dir-li a la cara, aprofitin per dir-ho quan ja no hi és. És baix, molt baix. En les diverses entrevistes a la presidenta Borràs arriba a ser escandalós. I, és clar, va tornar a passar amb Clara Ponsatí en els catorze minuts de tertúlia posteriors. Especialment per boca de Toni Bolaño, que, fidel al seu tarannà, es va dedicar a llançar exabruptes i desqualificacions contra Ponsatí i també, de nou, contra Laura Borràs.
Clara Ponsatí és catalana i no reconeix la justícia espanyola, perquè és la justícia que impedeix que el seu país, Catalunya, tingui justícia pròpia. Per això no va passar per Madrid, abans de venir a Catalunya, i encara menys es va presentar davant de cap jutge espanyol. Ella va venir al seu país i no es va lliurar a ningú. Van ser els Mossos, els qui la van detenir. I ho van fer il·legalment, d’acord amb la responsabilitat del conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, que, en comptes de dimitir davant la il·legalitat que se li demanava, va decidir violar el dret internacional per complaure els tribunals repressors espanyols. La prova és que no els va quedar més remei que deixar-la en llibertat hores després. Vergonyós, en aquest sentit, el silenci de Pere Aragonès i del seu govern. L’Estat espanyol, rabiós en veure Ponsatí passejant-se desacomplexadament per Barcelona, i rabiós també pel fet de no poder-la dur a Madrid, va voler marcar paquet ordenant una detenció que, en realitat, no li servia de res perquè només consistia a donar-li un paper. Però volia la foto. De Clara Ponsatí, l’Estat espanyol odia tot allò que tant li agrada del govern de Pere Aragonès: el govern d’Aragonès és hispanocèntric, obedient, poruc i submís; Ponsatí és catalanocèntrica, intel·ligent, valenta i insubmisa. S’entén, oi? La llibertat de tota víctima de maltractaments, sigui persona o col·lectivitat, és absolutament impossible sense que aquesta deixi de reconèixer l’autoritat d’aquell que es proclama el seu amo.
9
11
