Hem passat de dir que “el món ens mira” a no voler saber res del que passa al món. Estem reclosos en els nostres debats casolans i sembla que no existeixi res més que les baralles infantils entre els independentistes d’aquí i d’allà. Tothom té la pròpia recepta a la butxaca, i a qui no la comparteix, hom el mira com un tocacampanes o un traïdor que no mereix cap consideració.
Mentre ens anem perdent en aquestes disputes sobre si són verdes o si són madures, no tenim ni idea d’allò que va movent la política internacional. Els que són al capdavant de l’independentisme institucional, no veuen més enllà de les seves misèries partidistes. Diuen que volen una república catalana, com si això es pogués fer al marge d’allò que es cou més enllà de les nostres fronteres. Pensar que el contenciós amb Espanya només passa per Madrid, és la millor manera d’abocar-nos al fracàs.
Només cal recordar com, quan va esclatar la guerra a Ucraïna, el president de la Generalitat va sortir per afirmar que “Catalunya és un país de pau” i penjar una pancarta a la façana de palau. Exactament el mateix que ha fet qualsevol alcalde del país. Ben mirat, amb aquests capteniments, no podem anar més enllà de Perpinyà.
El dia a dia el vivim condicionats pel conflicte entre russos i ucraïnesos en tots els sentits i la geopolítica mundial ha entrat en erupció. Caldria, davant d’aquesta situació, interpretar on han de ser els interessos de Catalunya en el nou escenari que en pot sorgir. Si l’independentisme no té una pròpia visió del món, mai no podrà anar a cercar cap aliança. No contradir mai la posició espanyola en els afers internacionals, és la millor recepta perquè sempre et vegin com uns súbdits submisos del regne d’Espanya.
En els darrers mesos, l’única política exterior que ha fet el govern de Catalunya és anar a protestar a Europa per l’afer Pegasus. Com si la cínica UE pogués escandalitzar-se per una cosa que practiquen segurament la majoria dels seus membres. En canvi, són incapaços d’establir alguna mena de relació amb aquells que no manifesten una actitud obertament hostil cap a la idea de la fundació d’un estat català independent. No dic que en siguin favorables ara per ara, però ningú no pot negar que governs com l’actual de Mèxic, per posar un exemple destacat, no proclama gaires simpaties cap a Espanya. O no recordem els desafiaments diplomàtics de Manuel López Obrador contra el govern de Madrid i Felip VI? Com tampoc podem ignorar que Xile, avui, té un president que el primer d’octubre del 2017 va manifestar públicament la seva solidaritat amb els votants del referèndum davant la violència policial.
Podríem trobar més casos d’estats que tenen una posició que no segueixen a ulls clucs les consignes de la diplomàcia de Madrid respecte a Catalunya. Són les escletxes que hauríem d’aprofitar. Però, abans que res, quan ens presentem davant d’un possible aliat cal que ens vegin segurs del que volem, com ho volem i quin serà el nostre posicionament en el panorama internacional. No podem anar a negociar res sense una concepció pròpia dels nous equilibris que mouen i mouran el món.
No és casualitat que la presidenta d’Escòcia, Nicola Sturgeon, quan va esclatar la guerra d’Ucraïna ara fa uns mesos, va manifestar que la independència d’Escòcia era més necessària que mai. La raó és perquè, deia, la seva nació ha de tenir veu i visió pròpia dins el nou marc internacional que es derivarà a partir d’aquest conflicte. La independència significa ser amo del teu propi destí, dins i fora de casa.
15
1
