Catalanisme o nacionalisme

"Ideari catalanista i independentista a la vegada no pot ser, perquè catalanisme i nacionalisme són termes contradictoris"

Fa uns quants anys vaig ser convidada a impartir la conferència introductòria en un seminari sobre el futur del catalanisme polític propiciada per una fundació de pensament suposadament lliberal. La meva tesi era que el seu nacionalisme (declarat principialment en els estatuts de la fundació) era incompatible amb el sentit profund del liberalisme que deien defensar, doncs en el nacionalisme hi ha una necessitat de col·locar la identitat per sobre de les ideologies que fa molt difícil compatibilitzar totes dues coses i apostar de manera decidida per una posició ideològica de defensa de les llibertats i de la reducció de la intervenció de l’Estat al mínim imprescindible. La cosa no va acabar bé, doncs la crítica frontal al meu posicionament va ser tant airada com llunyana a una actitud lliberal. Una crítica on la defensa del nacionalisme català sempre té com a corroboració l’existència d’un paral·lel i retroalimentat nacionalisme espanyol, la qual cosa serveix per recordar que és el nacionalisme el veritable cau on germina l’independentisme, perquè tot nacionalisme a la curta o a la llarga reivindica un Estat propi.

Aquests dies estem vivint paradoxes sobtants, com és el cas de que un partit que s’anomena nacionalista català afirmi contemporàniament voler ser el referent actual del catalanisme polític. Suposo que perquè, com en aquella sessió de seminari recordo que varen concloure majoritàriament, entén que el catalanisme polític és la llavor que finalment deriva en independentisme per causa de la continua desatenció per part del govern central. Tot i que algun partit interessadament digui ara que no cal ser nacionalista per ser independentista (li diuen “eixamplar la base”), el cert és que no hi ha possibilitat de justificar separar la part del tot si no s’adjudica a la part una identitat i autorreferencialitat com la reconeguda al tot.

Al meu parer tota aquesta confusió, resultat de la barreja dels tres factors, fa difícil destriar la veritable opció electoral en la contesa que suposadament tindrem el dia 14 de febrer: perquè no es pot ser a la vegada lliberal i nacionalista, ni l’aposta catalanista pot desembocar en l’independentisme, perquè són termes estructuralment contradictoris.

Històricament el catalanisme no ha significat ni la voluntat de separar-se d’Espanya ni l’afirmació prioritària de la identitat. Recordem que més enllà del catalanisme cultural, la seva vessant política és el resultat de concloure la necessitat de tenir les eines necessàries per mantenir vives i eficaces les institucions de dret privat que Felip V va mantenir als territoris vençuts en la guerra de successió. El catalanisme polític ha estat així l’aposta catalana per participar en el projecte comú amb accent propi i amb el convenciment de que les millores per a Catalunya redunden en millores per a Espanya. De fet així ha estat al llarg dels més de cent anys d’història d’aquesta idea, i així ha planejat sobre la política espanyola com la millor opció per aconseguir que les diferències culturals i jurídiques siguin riquesa i no problema, siguin motor productiu i espiritual i no rèmora i causa de discòrdia.

Així doncs, caldrà que els nostres polítics clarifiquin les seves apostes per no fer trampes: dir de manera clara i sense embuts de quina banda cau el seu ideari. Catalanista i independentista a la vegada no pot ser, perquè catalanisme i nacionalisme són termes contradictoris.

Nou comentari