Han passat gairebé dos anys des que Xavier Trias va plegar i Junts per Barcelona continua sense un lideratge clar i sense haver aclarit quin paper vol jugar en una ciutat on l’independentisme institucional ha entrat en una llarga hibernació. La direcció de Junts ha decidit que, si no hi ha més candidats, Jordi Martí Galbis serà el cap de files i no buscarà activament més noms. I així començarà la cursa del 2027. Però sense un relat marcat clarament, sembla més una via d’escapament per administrar equilibris i no prendre més mal que no pas una aposta estratègica per guanyar.
El problema de fons és més profund. Junts continua instal·lat en la nostàlgia del 2023, quan Trias va estar a punt de recuperar l’alcaldia. Però aquell resultat tenia molt de personal i molt poc de transferible a l’any 2027. Trias era una figura amb capital polític propi, capaç d’atreure votants molt diversos i de representar una idea de Barcelona ordenada, pragmàtica i allunyada dels extrems. Pensar que aquell espai aguantarà automàticament sense ell és ignorar fins a quin punt el “factor Trias” era excepcional. Tot plegat, davant d’un Jaume Collboni en minoria històrica però amb gran habilitat per jugar amb l’aritmètica variable per a grans qüestions de ciutat, i amb una ERC prou associada al projecte del PSC que espera collir fruits el 2027.
I una altra qüestió, probablement la més delicada: tampoc se sap què representa avui Junts a Barcelona en la tasca de convertir la capital del país en motor polític de l’independentisme. Els republicans han assumit una lògica de gestió institucional i de pacte estable amb el PSC que, a efectes pràctics, ha desactivat qualsevol ambició de confrontació nacional des de l’Ajuntament. En el cas de Junts, no hi ha una renúncia explícita, però tampoc cap full de ruta clar.
I aquí és on Junts podria tenir —si volgués— una oportunitat política clara. Barcelona continua sent la gran peça simbòlica del país. La capital on l’independentisme va demostrar musculatura social, cultural i electoral durant una dècada. Avui aquest espai apareix orfe de representació política clara. Ni Collboni ni ERC plantegen formalment cap horitzó nacional, i Junts encara no ha decidit si vol ocupar aquest buit o limitar-se a gestionar la melancolia del postprocés.
Ara caldrà veure si el partit de Puigdemont està disposat a fer de Barcelona alguna cosa més que una plaça institucional. Si vol convertir-la en la capital política del catalanisme independentista, o si acaba tenint un paper secundari dins d’una ciutat governada pel bloc PSC-ERC. Queda un any per a les municipals. Un any en què Junts ha d’explicar per què els barcelonins l’haurien de votar més enllà del record de Trias o de la marca Puigdemont.
