He vist certa decepció amb l’absolució de Trump al Senat dels Estats Units. Hi ha gent que pensava que l’expresident mereixia un càstig exemplar, amb un impeachment a posteriori que impedís que es tornés a presentar. I no dic que humanament no sigui comprensible, després de l’assalt al Capitoli, on certament Trump podia haver ajudat a evitar bona part del lamentable espectacle i sobretot els morts i ferits que s’hi van produir. No tinc cap inconvenient a compartir els judicis més negatius sobre aquest mandatari inconscient, fanàtic, incendiari i en general indesitjable.
Ara bé, no deixa de ser estrany que es vulgui aplicar un procediment concebut per fer fora un cap d’estat quan aquest personatge ja no és cap d’estat. L’impeachment o impugnació mai no s’havia fet servir amb caràcter retroactiu, i ara hauria creat un precedent inèdit. En el cas de Nixon, quan aquest va dimitir es va abandonar el procés iniciat. Ja no calia. La impugnació és un mecanisme extrem per lliurar-se d’un president que s’ha convertit en un perill públic, quan no hi ha més vies. Que la feina la facin les urnes és ideal: demostra que amb la democràcia es poden combatre les pràctiques antidemocràtiques.
I recordem-ho, no estem parlant pas d’un càstig judicial contra un delinqüent, estem parlant d’un mecanisme polític, molt pràctic i necessari, que consisteix a desfer-se del cap de l’executiu quan fa un mal i una nosa enorme a les institucions. La impugnació no és una eina dels jutges, sinó dels representants electes; es vota al Senat i cal una majoria de dos terços per tal de fer-la prosperar. I una tal reprimenda política mai ha arribat al final, i mai s’ha usat contra un expresident dels Estats Units. Podem protestar que el que ha fet Trump és realment molt gros, del tot inacceptable, i que cal donar exemple. No dic que no, però està clar que seria insòlit.
La tradició és que els presidents no siguin castigats (com els reis en altres latituds, ho sabem prou bé). I la llista de malifetes presidencials és, en contra del que pensen molts, gravíssima i interminable. Començant pel pare de la pàtria, el gran alliberador George Washington, que posseïa una plantació amb centenars d’esclaus, que va defensar el tràfic negrer i que fins tot durant la Revolució americana va desviar tropes per anar a empaitar els esclaus pròfugs que fugien de la seva finca. La posteritat mai no l’ha punit per res de tot això.
L’any 1974, quan Nixon va dimitir pel cas Watergate, a partir de l’espionatge dels seus rivals, un grup d’historiadors van rebre l’encàrrec de fer un llibre sobre malifetes presidencials als Estats Units. No van trobar ni un president que no pogués ser castigat, i no en van trobar ni un que realment acabés sent penalitzat. Hi havia des de defraudadors i estafadors, homes que van lucrar-se amb contractes milionaris (per exemple amb la construcció o el mobiliari de la Casa Blanca), fins a nepòtics, favoritistes, implicats en escàndols morals de tota mena, i no hi faltaven els presumptes assassins.
Un dels líders més venerats, Abraham Lincoln, va desencadenar una guerra civil, el conflicte més sagnant i destructiu que s’ha viscut mai a l’Amèrica del Nord. Milions de persones van morir al camp de batalla, a les ciutats incendiades o a qualsevol contrada devastada per la fam. Les tècniques de terra escorxada usades pel general Sherman, conegudes i acceptades pel president, van ser especialment inhumanes, i qualsevol manual les consideraria crims contra la humanitat. Un altre president, Harry Truman, va decidir personalment que rostiria centenars de milers de civils innocents amb les bombes de Hiroshima i Nagasaki.
En temps més recents, els Estats Units van provocar cops d’estat violents a l’Iran, per instaurar el Xa Reza Pahlevi, i a l’Irak, per dur al poder Saddam Hussein. En aquest darrer cas, a sobre, quaranta anys més tard un president diferent va generar una altra escabetxina per enderrocar aquell mateix dictador. Va ser al 2003, quan George Bush Jr. es va empescar allò de les armes de destrucció massiva per fer fora Saddam, amb resultats coneguts i encara no superats. La Comissió Internacional de Crims de Guerra no va dubtar gaire a l’hora de jutjar-lo i condemnar-lo com a criminal de guerra. Als Estats Units, ni Impeachment ni res. El Congrés encara tracta Bush fill amb tots els honors.
El Watergate li va costar el càrrec a Nixon, però Pinochet li va sortir de franc; el cop d’estat a Xile, que va acabar amb Salvador Allende i l’assassinat de milers d’activistes xilens, no li va suposar cap esgarrinxada al mandatari republicà. Tot el conflicte del Vietnam, amb més de 50.000 joves americans que hi van perdre la vida, i milions de vietnamites, va desencadenar protestes i canvis profunds en la política i la mentalitat nord-americana. Però no se li van exigir responsabilitats a cap dels presidents implicats. Com ara el carismàtic i adorat John F. Kennedy, el qual a més d’intensificar la guerra de Vietnam, va ordenar el desembarcament a Bahía de Cochinos per enderrocar el govern de Cuba.
Etcètera, etcètera. De motius i fets luctuosos en podem trobar un munt. Però sempre s’ha preferit que un president escollit per les urnes sigui castigat per les urnes. I que si és sospitós de conducta criminal, aleshores hauria d’acabar als tribunals –cosa que tampoc sol passar. Podria ser el cas de Trump? Podria ser-ho, però si fem cas de les malvestats que acabem de repassar amb altres presidents, l’inefable Donald no estaria entre els més destructius. Els seus seguidors al·leguen, en la seva defensa, que és l’únic president modern dels EUA que no s’ha vist empastifat en cap guerra. I mirat des de fora, potser els hauríem de concedir el benefici del dubte.
