El lideratge polític és un d’aquests misteris sense resoldre que de forma ineludible apareix relacionat amb tot tipus de fenòmens socials i esdeveniments històrics. Com amb tantes coses, hi ha teories per a tots els gustos. Des d’aquells que creuen que els líders decideixen el curs de la història fins a aquells que defensen que són només les condicions materials i econòmiques que el determinen.
Abans que Jordi Cuixart digués que a l’independentisme li calen nous líders per explicar la seua renúncia a continuar presidint Òmnium, molta gent anònima havia dit que sense nous líders no s’aconseguirà trobar el camí correcte. Amb aquest gest, de fet, Cuixart ha liderat aquesta demanda que expressen sovent els activistes, especialment el més decebuts o emprenyats del moviment independentista (que ja no se senten representats per cap partit).
La preocupació pels líders ha arribat pràcticament a la categoria d’obsessió reincident a l’altra costat. Quantes vegades no hem sentit a dir per Madrid que el problema era aquest president, o l’anterior, o l’altre, i que calia substituir-lo per avortar el procés independentista? De fet, al País Basc es podria dir que els va funcionar prou bé amb el pla Ibarretxe. Evidentment, és en aquest context que el govern espanyol concep l’estratègia de “decapitar” el moviment, que per cert després va aplicar de forma metòdica aquesta seua (in)justícia (in)dependent.
És fàcil exagerar el paper dels líders. Segurament perquè hem crescut estudiant els noms de reis, caps d’estat i altres homes (dones no gaires) que han escrit la història. Però també és habitual infravalorar-los i negar la capacitat de la gent de decidir per ella mateixa. Perquè la tesi materialista, que explica la història per les condicions materials o econòmiques, no nega només el paper dels líders sinó que fins i tot el de la gent en general.
En el nostre cas, la realitat és que al principi la gent va prendre els carrers per exigir la independència sense que cap líder fes una crida a fer-ho. És més, abans vàrem tenir un moviment i després varen aparèixer persones i organitzacions que es varen postular per liderar-lo. Es podria dir que al capdavant hem tengut més aviat representants que líders. Sobretot si concebem un líder com algú que assenyala el camí i la gent el segueix. Moltes vegades ha estat clarament a la inversa. També ara que hi ha qui representa fidelment la gent amb sentiment de derrota i/o impotència.
La prova que no estam davant un moviment gaire depenent de líders és que el procés independentista n’ha cremat molts en poc temps. I ara mateix en busca de nous amb certa urgència. Hi ha fins i tot qui pensa que no hi ha res a fer fins que gent nova es posi al capdavant. O qui directament els espera per tornar a implicar-se en mobilitzacions o activisme polític.
A risc de fer una generalització agosarada, crec que som en un context en què els líders no apareixen abans que la causa avanci, sinó després. Dit d’una altra manera, sorgeixen com a resultat de l’èxit del moviment i no a la inversa. És més probable que en sorgeixin de la gent que fa coses que no de les organitzacions. Sobretot ara que aquestes s’han tornat molt conservadores, en el sentit de prioritzar la pròpia supervivència.
En definitiva, Cuixart té raó que ara mateix la majoria dels protagonistes del 2017 només poden fer un servei al país que és cedir el lloc a persones noves amb capacitat, voluntat i il·lusió per acabar la feina. I com el seu exemple suggereix, ens podem trobar que ho facin primer justament els que no és tan necessari que ho facin. Crec que tots ens entenem. Un líder en llibertat condicional no pot ser un líder efectiu.
En tot cas, seria un error que convertíssim la recerca de nous líders en la nova excusa per no avançar. No hem d’esperar res. Ni unitat, ni fulls de ruta, ni consignes ni nous líders. L’únic que ens cal de manera urgent és acció. Fer i, si cal, equivocar-nos. De l’acció, en la mesura que sigui exitosa, i de fer camí en sorgirà tota la resta. Ja ho hem fet abans. I ho tornarem a fer.
