La notícia que la propietat actual de Cal Macià –la casa pairal situada a Alcarràs on el president Francesc Macià passava llargues temporades gràcies a la seva dona, Eugènia Lamarca, que la va heretar del seu pare, l’arquitecte Agapit Lamarca– es nega a restaurar l’immoble no és només un conflicte de propietat privada. És un pols directe contra la memòria col·lectiva d’un país i un desafiament obert a la normativa vigent que protegeix els béns culturals d’interès nacional (BCIN). En definitiva, contra la llei que protegeix el nostre patrimoni. Per a alguns Cal Macià potser és una simple masia en desús, o fins i tot una pila de pedres que no tenen cap mena de valor. Però no és ni una cosa ni una altra.
Cal Macià és un escenari clau de la història de Catalunya. És tan clau, que és l’única casa que de l’Avi que queda dempeus avui dia a Catalunya. Entre aquelles parets, el president Macià hi va trobar refugi, va planificar estratègies polítiques i va viure moments que formen part del nostre llegat institucional i emocional. Encara recordo la conversa que vaig mantenir amb en Francesc Canosa, arran de la publicació del llibre coral ‘Vallmanya, el paradís perdut de Francesc Macià’, i em va descriure Cal Macià com el “Camp David català” perquè “és la casa de Catalunya”. Permetre que les teulades s’enfonsin i que el temps esborri aquest rastre és, a la pràctica, permetre que s’esborri una part molt important del nostre passat.
L’argument de la “llibertat de propietat” té uns límits clars quan l’objecte en qüestió ha estat declarat BCIN perquè, segons la mateixa nota del Govern, Cal Macià va ser un lloc “on es van prendre decisions polítiques transcendentals per a la història contemporània de Catalunya”. Segons la Llei de Patrimoni Cultural Català, el propietari d’un bé d’aquestes característiques té el deure legal de conservar-lo, mantenir-lo i custodiar-lo. El deure no és cap suggeriment amable de l’administració, és una obligació que vincula el propietari a uns deures. Ser titular d’un monument nacional és un honor, però també una responsabilitat social que no es pot eludir per desídia, interès econòmic o manca de sensibilitat.
Per tant, l’actitud de l’actual propietari, que segons la mateixa Generalitat, s’ha oposat a les intervencions de consolidació, és inacceptable. Però l’administració també hi té part de la responsabilitat i ha d’actuar en conseqüència. Si el propietari no pot o no vol fer-se càrrec d’un bé d’aquest valor, les administracions tenen el dret –i també el deure– d’intervenir de manera subsidiària per aturar el deteriorament, o fins i tot d’activar els mecanismes d’expropiació forçosa per garantir que el patrimoni no es perdi per sempre davant l’imparable pas del temps.
Cal Macià ha de ser el símbol d’un país que es creu la seva pròpia història i que no permet que la pluja i la desídia guanyi la partida a la memòria. En definitiva, defensar Cal Macià és defensar la dignitat de les nostres institucions i la memòria de l’home que va personificar les aspiracions d’un poble. La llei hi és per a complir-la, i el patrimoni per ser preservat, no per ser deixat morir fins a convertir-se en runa. La segona residència del Palau de la Generalitat en època de Macià mereix un millor tracte, i el Govern i la Diputació de Lleida han de complir l’acord de finançar assolit en la passada legislatura i fer el que calgui per convertir l’immoble en un punt de referència de la Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica, per tal de recordar la figura del president Macià, el primer president de la Generalitat de l’època moderna.
