Ara resulta, amb les eleccions de Castella i Lleó, que Espanya ha descobert la «España vaciada». Un concepte que no és ben bé el que va posar en circulació l’escriptor Sergio del Molino, el de la «España vacía». Un concepte, lúcid i enlluernador, que n’implica un altre: el «Madrid rellenado», aspiradora que es menja tot el que quedi al seu abast.
Els importa ben poc, als pobres buidats i als ambiciosos buidadors. Passades les eleccions, tot tornarà a la normalitat, tan cruament descrita en aquest diari per Joan Antoni Guerrero, a través d’un viatge inusual al periodisme català. Si el cataloguem com a «crònica internacional» no ens equivocaríem, perquè fa tan evidents les esquerdes…
Però, clar, hi ha allò de veure el bri de palla als ulls dels altres i no adonar-se de la biga que tapa els teus ulls.
Madrid és molt més buidadora que Barcelona? Sí, sens dubte, perquè té les eines per fer-ho a tota la península, tot i les resistències intel·ligents de Portugal i sense oblidar els estranys jocs de mans i equilibrismes d’Andorra.
Però Barcelona és com Madrid. Aspira, centrifuga, atrau, condensa, tot un país.
Vist des del punt de vista de la resistència, ja va bé, oi?, perquè Catalunya sense Barcelona seria un parc temàtic de masies i ermites romàniques. Però Barcelona és també el que és perquè ha concentrat totes les millors capacitats de Catalunya.
L’equilibri no és fàcil i no es redueix a una simplista «batalla de monuments» entre pixapins i pagesos.
Tanmateix, un país de set milions d’habitants amb una metròpoli de cinc i escaig té un desequilibri evident, que, al marge de si ens independitzem o no dels colonitzadors, caldria resoldre en algun moment de forma sensata. Mentre ens esbudellem per la independència i per l’autonomisme i per totes les preses de pèl d’aquesta època, potser que repensem una mica millor el país, ja que el cert és que tenim instruments per fer-ho, amb permís dels vigilants de l’autonomia: llei electoral, desconcentració d’institucions públiques, infraestructures més equilibrades, serveis millor repartits, igualtat d’oportunitats… Això no ho prohibeix ningú, de moment. Ni tan sols és anticonstitucional.
La «Catalunya buidada», la que s’ha reduït a un paisatge rural per als caps de setmana i les vaquetes i les ovelletes, la que no té cobertura de mòbil, la que es menja les tensions del mercat immobiliari barceloní, la del turisme que ho acaba matant tot, es mereix alguna cosa millor. Per justícia social, per descomptat, però també per visió estratègica de país.
Al capdavall, quan ens preguntem sobre el català, la independència o tants misteris de la cinquena dimensió, no estaria de més recordar la realitat del país en el qual vivim: una Barcelona metropolitana desmesurada i un «rerepaís» que va fent com pot i es va quedant enrere. Buidat, aspirat, convertit en paisatge per a l’instagram.
És el que té l’autonomia i la submissió: acabes copiant el model dels amos madrilenys, amb tots els seus vicis i una bona dosi de cofoisme i cosmopolitisme injustificat. El mateix model que t’empobreix i t’arruïna el futur, ja sigui al Delta, al Pirineu o a Lleó.

