Fa unes hores, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, ens obsequiava amb un fil de Twitter per explicar-nos (sic) per què considera pateix persecució política arran de la imminent suspensió de la seva acta de diputada com preveu el reglament del Parlament, per haver-se-li obert judici oral al TSJC per pressumpta prevaricació i falsedat documental.
Per començar, Borràs, que sempre ha tret pit de donar la cara davant de l’electorat (no tant després de l’entrevista que li van fer al FAQs fa uns dies, que titllava d’”interrogatori” -assumint que les entrevistes han de poder ser còmodes per a un polític-), fa el fil a la manera d’Ada Colau i companyia, fent servir l’opció que Twitter ofereix de no permetre respostes dels usuaris. Això fa més difícil de veure els comentaris incòmodes que els usuaris li fan, perquè cal mirar les cites al tuit, no les respostes.
En aquest reguitzell de tuits es centra en els greuges de què considera que ha estat víctima, no en donar ni una sola explicació sobre el que se l’acusa. No la culpo d’això, al cap i a la fi, a l’inici del fil alerta que el que vol és explicar per què es considera diana d’una persecució política, no una altra cosa. I quan això passa, el motiu és el de menys.
Ara bé, com a polític que es diu demòcrata, Laura Borràs hauria de demanar un judici just, no sentenciar-se a ella mateixa que no és culpable i ja està, com fa quan afirma que “Convé recordar la finalitat amb què l’article 25.4 va ser impulsat per la CUP: es defensa que la suspensió s’ha de produir quan hi ha “corrupció lucrativa” (posar la mà a la caixa per a lucre personal) i ja ha quedat evidenciat que aquest no és el cas”. No ha quedat evidenciat res, al fil no ho explica. Pot ser evident que és víctima de persecució política, no que no tingui merda sota la catifa. És suposadament per això que se la jutja, per saber si és o no és el cas.
Saber el motiu (que no cal que sigui el lucre personal, també podria ser l’afavorir algú a qui li devia un favor, o qualsevol altre) del suposat fraccionament de contractes, com ens sembla a molts que hi ha hagut i com sembla a centenars i centenars de contractes que es produeixen a tots els nivells administratius, hauria de ser la feina d’una justícia que es digui justa. Si l’espanyola no ho és en el cas de l’independentisme, que òbviament no ho és, hauria de ser possible que fos jutjada per una altra que sí que ho fos, la d’un país independent. Però aquesta pregunta mai se li fa a Borràs, ni al FAQs ni enlloc.
Per què, essent dirigent de Junts, no fa pressió amb tots els mitjans que té per tornar a posar la declaració d’independència sobre la taula per continuar al Govern de la Generalitat, que amb el pacte amb Esquerra avala l’estratègia dels republicans de sostenir el Govern de Madrid? Per què no trenca pactes amb Esquerra i el PSC?
Al seu últim tuit, Borràs fa una crida a la Mesa del Parlament, o més aviat una súplica, que “tenint en compte totes aquestes circumstàncies, espero, desitjo i vull creure que els membres de la Mesa actuaran com a diputats demòcrates, respectuosos amb els drets fonamentals, i no pas com a jutges o inquisidors i prendran, en consciència, la decisió política més equànim”, és a dir, no suspendre-li l’acta de diputada que l’apartaria de la presidència del Parlament. I tampoc a aquest clam, que ja va fer al FAQs, se li ha fet la repregunta correcta: quina autoritat moral té per demanar a la Mesa assumir riscos si ella no ho va fer pel diputat Pau Juvillà, de la CUP, i ni tant sols fa uns dies amb el vot a distància d’un diputat (del seu partit!), Lluís Puig, de qui es va limitar a esmentar-lo en veu alta.
Amb el cas de Laura Borràs es confirma la deriva de Junts cap a un simbolisme de la desobediència i la preservació de les institucions (sic) cada cop més buit. El president Quim Torra va ser inhabilitat per no treure a temps una pancarta que no va significar cap avenç cap a la independència com s’havia compromès, i ni tan sols cap defensa a la pràctica de la llibertat d’expressió. Ara Laura Borràs serà inhabilitada per quelcom que ni tan sols es pot disfressar com la causa noble que Torra podia com a mínim aparentar.
I si Junts, Esquerra i la CUP no són capaços d’assumir riscos ni tan sols pels seus semblants, sabent que la persecució política els pot tocar a tots (fins i tot als republicans, per molts esforços que facin per agradar l’amo), imaginem fins a quin punt poden negligir els drets dels encausats que no formen part de cap partit polític ni de les seves xarxes clientelars i els que ho poden estar demà per culpa seva, per haver-nos rendit de forma incondicional a l’enemic.
37
33
