La cosa pública és un concepte complex. Tot allò que és poder és complicat, sobretot de controlar. L’Estat és un gegant. Segurament és el preu que cal pagar per mirar de tenir una xarxa de protecció, confiança i seguretat més o menys fiable. Una construcció que neix amb el monopoli de la força -que manté amb fermesa- i que ara com ara té entre els seus objectius poder rescatar els ciutadans que, simplement, han tingut mala sort.
Aquesta tasca ingent ha suposat la creació d’una administració gegantina i inescrutable que, massa sovint, ha degenerat en una economia de castes, un capitalisme reservat als amics del DOGC o el BOE i a la corrupció. L’Administració, entesa com el gran aparell de gestió dels serveis públics amb poder de coerció, ha generat un fenomen de risc i molt llaminer: els diners públics. D’aquí que la mateixa administració ha hagut d’autocrear estructures d’autocontrol per mirar de fiscalitzar-se i prevenir que ningú no només fiqui la mà a la caixa sinó que els diners públics s’esmercin on cal i com cal.
Aquí rau l’origen de la Sindicatura de Comptes de Catalunya. Una entitat que els darrers anys ha adquirit un protagonisme important en la biosfera política catalana. Ho ha fet sense estridències, amb l’objectiu de crear una inèrcia de treball continuat per tal que a la seva feina s’hi pugui estampar el segell de solvència contrastada. Possiblement, un dels responsables d’aquesta situació ha estat Miquel Salazar, que serà el síndic major fins al pròxim 30 de maig, que per un dissortat atzucac vital, ha de deixar el càrrec.
Salazar s’acomiada amb un full de serveis impecable. Inspirat en el sistema de control financer públic de Nova Zelanda, que va adaptar a l’administració pública catalana. Va reorganitzar la Sindicatura i ha normalitzat que l’Administració hagi de ser controlada. Tot plegat sense psicodrames, tenint present que els organismes que controlen ocupen 300.000 persones i que l’administració catalana va néixer com va néixer, amb presses i en un context de postfranquisme. Salazar s’ha limitat, i això ja és molta feina, a vigilar que el comportament de l’administració sigui d’acord amb les lleis i la normativa comptable. I sobretot, si el servei i la feina que fa té un nivell d’eficàcia i eficiència i economia raonable.
La Sindicatura va ser qui va alertar de les irregularitats de la DGAIA, del festí descontrolat del TRAM, o està advertint que cal revertir el sistema financer dels serveis d’urgències dels hospitals catalans per salvar més vides. De fet, hi ha organismes que en veure arribar els síndics, respiren. Els seus informes es lliuren al Parlament i són sotmesos al control parlamentari -no deixa de ser una institució que depèn de la cambra catalana-. A més, amb Salazar, la institució és una de les poquíssimes -i es poden comptar amb els dits de la mà d’un fuster- que si truques, algú t’agafa el telèfon, respon i aclareix els dubtes. I se’n farien creus de com moltes causes judicials poc mediàtiques però relacionades amb la cosa pública les ha destapat, sense intencionalitat política, la Sindicatura. Salazar deixa un llegat de documents entenedors, rigorosos i transparents tot i que, sovint, han generat controvèrsia política. I el més important, deixa una inèrcia, una manera de fer que cal defensar. I tot sense perdre un admirable sentit de l’humor. Bona feina, síndic.
