Les coses haurien pogut anar d’una altra manera. Situem-nos un mes enrere, el divendres 13 de març. A Madrid portaven comptabilitzats «només» 86 morts i 2.659 contagiats. Es començava a parlar, tímidament, d’activar el que la policia coneix com a «Operación Jaula». És a dir, tancar Madrid. Tancar 7 milions de persones, quan a Igualada se n’havien confinat «només» 70.000. Tancar el govern espanyol. Tancar els amos de la justícia. Tancar el capitalisme «de amiguetes». Tancar els pilars de l’Estat, de l’exèrcit, de la policia… Empassar-se l’orgull madrileny. No deixar entrar ni sortir ningú.
És a dir, desconnectar els poders de Madrid del seu cortijo, anomenat Espanya.
Imaginem… L’endemà a la nit, dissabte 14 de març, Sánchez va sortir a la tele. No semblava el mateix. Se’l veia afectat per la gravetat de la situació però decidit a exercir el lideratge que li tocava. El president havia decidit no fer politiqueta barateta, que és el que s’acostuma a donar a la política estatal i a l’autonòmica, tan boniques elles, a anys llum de la duresa de la política i la gestió municipals.
Sánchez va anunciar que, per responsabilitat i patriotisme, acabava d’ordenar el tancament de Madrid. Una gota de suor freda va relliscar per la seva esquena mentre pronunciava aquestes paraules.
Va agafar aire, va mirar fixament la càmera uns segons i va continuar.
Era el moment de llançar la bomba política del segle.
Sense que li tremolés la veu, va anunciar que temporalment la capital d’Espanya es traslladava a Barcelona, la ciutat millor preparada per assumir aquesta funció.
Unes hores abans, s’havien fet, discretament, alguns moviments. Una part dels ministres s’havien traslladat ja a Barcelona. El rei també. I alguns equips de funcionaris. S’havien fet controls sanitaris rigorosos per garantir que no estaven contagiats. Sánchez es quedava a Madrid, confinat.
A continuació va explicar que s’activava una nova fórmula de gestió sanitària de la crisi. Els consellers de sanitat de les diferents autonomies formarien una taula de treball, en la qual s’asseuria també el ministre de sanitat. Una taula entre iguals, gent que hauria de coordinar-se per buscar solucions, per treballar en xarxa, per sumar esforços. S’havia acabat la catastròfica centralització de la política sanitària.
El mateix es faria en altres àmbits. Una mena de «federalisme de crisi», forçat per les circumstàncies: en protecció civil, en policia i seguretat, en mesures econòmiques… I es faria a Barcelona i des de Barcelona.
On, per cert, hi ha un destacat representant de l’Estat. Un tal Quim Torra. El president Sánchez va dir que s’acabava de publicar al BOE que li havien estat atorgats poders excepcionals per actuar de forma efectiva i coordinada com a màxima autoritat durant el confinament de Madrid. Va aprofitar per agrair que Torra havia acceptat, per responsabilitat, fer aquest paper durant unes setmanes i deixar de banda temporalment altres qüestions.
Mentre el president parlava a la tele, la policia començava a tancar Madrid i anaven arribant a Barcelona alguns membres de la maquinària de l’Estat, que començaven a treballar immediatament al costat dels seus col·legues de la Generalitat, colze a colze. Marchena, per exemple, ja s’estava instal·lant a un hotel, amb el seu equip, i tenia cita mitja hora després amb la consellera de Justícia.
Cap al final de la seva intervenció televisiva, Sánchez va deixar anar la penúltima bomba de la nit. Va tornar a fer una llarga pausa, durant la qual es va notar encara més l’impressionant silenci que s’havia fet a tot Espanya.
El president va explicar, amb una convicció insòlita en ell, que havia ordenat l’alliberament immediat dels presos polítics catalans i el retorn dels exiliats: un avió de les forces aèries volava en aquells mateixos moments cap a Brussel·les, per portar de tornada el president Puigdemont, que s’incorporaria també al govern de crisi. Mentre ho deia, Sánchez va pensar: «Acabo de desactivar l’independentisme com a mínim per vint o trenta anys». No va poder evitar que li brillessin els ulls i se li dibuixés un lleu somriure als llavis.
Finalment, el president Sánchez va anunciar que a continuació s’emetria un discurs televisat del rei d’Espanya. A la pantalla va aparèixer la bandera espanyola i va començar a sonar l’himne. Poc després, Felipe VI, vestit de capità general, va adreçar-se a la ciutadania des de la sala del Tinell, al Palau Reial Major, a Barcelona…
I aquí s’acaba el conte que anava sobre lideratges extraordinaris en temps extraordinaris i sobre un país que hauria pogut aprofitar l’oportunitat per fer un canvi històric.
Les coses, com és evident, no han anat ben bé així…
