L’alcalde Collboni comença a vendre el seu marc mental: sota el seu mandat, Barcelona serà la capital progressista d’Espanya. Sona bé si no et fas massa preguntes. Té molts punts per acabar assemblant-se a l’aldea d’Astèrix i Obèlix: tota Hispània està ocupada pels ultres… Tota? No! Una aldea poblada per irreductibles i progres barcelonins resisteix encara, com sempre, a l’invasor… Barcelona, reserva espiritual de les essències progressistes d’una Espanya que no existeix. Bon eslògan però poc més.
Ara només falta que tornin a insinuar que seria una bona idea portar el Senat espanyol a Barcelona i tot aquell rotllo patafísic de les bondats de la representació territorial, cosa que sabem tots que no faran mai. Entre altres raons, perquè el Senat espanyol no existeix. Té nom, seu, partides pressupostàries i senadors, però no serveix absolutament per a res. I tot i així no se’ls passarà mai pel cap posar-lo ni a Barcelona ni a Torrelodones.
Això, per si no ens n’havíem adonat, seria un reconeixement claríssim d’una doble capitalitat d’Espanya. Vade retro, Satanàs.
Collboni ha tocat al seu piano la vella tecla Maragall (Pasqual) però ja fa anys que no sona, va ser només una fantasia.
Capital? Progressista? De què i d’on?
Anem a pams. Capital d’una província espanyola? Sí, indubtablement. Capital de la «comunitat autònoma» de Catalunya? Sí, és el que diu l’Estatut català aprovat… a Madrid, ciutat que, per cert, és la capital única i indiscutible de l’Estat segons la Constitució. Enlloc no posa que n’hi pugui haver dues, ni tan sols una segona de subsidiària, bufona i petitoneta, però somiar truites és de franc. Progressista? Aquí ens hauríem de preguntar sobre què és progressisme i encara ens faríem mal.
Però ja tenim dibuixada, per a consum exclusiu dels catalans, la ben galdosa i ufana identitat barcelonina per al futur de l’Espanya nacional: la capital de la resistència del PSOE després del tsunami del PP i Vox. Només falta que ens diguin que serà el punt de partida de la reconquesta, cosa que a Madrid i la resta de l’Espanya assimilada estaran encantats d’acceptar, sobretot si ve de Barcelona o de qualsevol indret que faci olor de català. Tot el que vingui de Catalunya els sembla fantàstic, sens dubte…
Vaja, que tindrem una Barcelona no-capital del no-res, per variar.
Perquè aquests darrers anys, sota el mandat de l’alcaldessa Colau i sota l’ombra del 155 i la repressió, ha funcionat com a «lloc central de Catalunya» però no, en absolut, com a capital nacional. Potser funciona com a «ciutat global» o cosmopolita, cosa que no està gens malament, sobretot si ho confonem amb l’èxit turístic.
Però fa molts, molts anys, que no funciona com a capital de Catalunya sinó com a «gran ciutat» de Catalunya, que no és ben bé el mateix. Barcelona es projecta a ella mateixa al món, però no és ni la deixen ser i no està clar que vulgui o pugui ser la projecció de Catalunya.
Barcelona va directa cap a esdevenir una capital provincial castellana, una ciutat amb un indiscutible glamur, però com menys catalana, millor. Això sí, alegrem-nos, germans, serà ben aviat la capital, l’aldea gal·la d’Astèrix, del progressisme espanyol, si és que algú sap trobar el rastre del govern més progressista de la història de la humanitat.
És evident que Catalunya es troba ara mateix en un camí sense sortida, però Barcelona també. Perquè són dues realitats que no es poden separar. L’una és mare i filla de l’altra. No van enlloc l’una sense l’altra. Cadascuna és el que és perquè existeix l’altra.
Quan passi la propera campanya electoral, quan passi l’estiu, quan passi la propera i inexorable campanya electoral catalana, quan ens hàgim fet un embolic històric dels grossos i ja no sapiguem qui som ni on anem, quan descobrim què significa de veritat ser una simple capital provincial… veurem que tenim un problema de país o de nació avariada (més enllà de la independència) i un problema de capital. Podrem somriure amb les aventures de l’Astèrix i la seva irreductible aldea, però millor que ens preguntem què se’n va fer dels gals. Com diuen a França: «nos ancêtres les gaulois», però sense els gals. Ja hi anem anant…
4
15
