L’any 2008, l’estimat periodista de Catalunya Ràdio Xavier Solà –persona extraordinària, aprofito per dir–, em va fer una entrevista al “Suplement d’Estiu” per preguntar-me si era favorable a la selecció espanyola, atès el nombre de jugadors catalans o del Barça que en formaven part. Li vaig respondre que jo tenia dues seleccions, no pas una. Una, la selecció catalana; l’altra, qualsevol selecció que jugués contra Espanya. I tot seguit li vaig donar mitja dotzena de raons per les quals, ni en els somnis més delirants, celebraria mai una victòria espanyola. Seria tan estúpid com celebrar la victòria de l’adversari que havia maniobrat per impedir que jo pogués competir amb ell. Però no ens aturem aquí. Imaginem que aquest personatge no en tingués prou d’impedir el meu concurs en l’àmbit esportiu, sinó que, delerós d’amagar la meva existència, m’impedís també l’accés a tot arreu: triés el camí que triés, jo, per mi mateix, mai no podria participar en res. Qualsevol cosa que fes l’hauria de signar amb el seu nom.
Doncs bé, aquesta és la situació de Catalunya amb relació a Espanya. Tot allò que Catalunya aporta al conjunt de la humanitat, siguin les ciències, les arts, l’esport…, Espanya s’ho atribueix com a propi, esborra el nostre nom i hi posa el seu. I, és clar, si no existim, qui ens reconeixerà, oi? D’això es tracta, naturalment! La idea és que a força de semblar que no som ningú, els primers a creure’ns-ho siguem nosaltres mateixos. I, ves per on, podríem acabar amb aquesta ignomínia demà mateix, si volguéssim. N’hi hauria prou que l’esport català es plantés en bloc –amb totes les conseqüències– i refusés participar en cap competició que no li permetés fer-ho com ho fan les seleccions nacionals del Regne Unit. Però no passarà, perquè cal un grau de conscienciació i de catalanocentrisme que ara mateix no es veu enlloc.
Mentre es mantingui la situació actual, doncs, l’esforç professional català restarà tan ocult com el d’aquelles dones artistes que treballaven a l’ombra per a un marit qui signava com a pròpies les seves obres. Perduda l’autoestima, treballaven resignadament com si aquell fos el seu destí. S’hi havien resignat tant, que fins i tot celebraven els ‘èxits’ del marit i el triomf de les ‘seves’ obres de la mateixa manera que molts catalans ‘independentistes’ celebren avui les victòries de La Roja. Fa vergonya, veure’ls tan cofois, tan irreflexius, tan indolents a la manipulació de què són objecte per part d’Espanya. I encara és més lamentable veure-ho en joves, en fills de catalans de pedra picada que ni tornant-se bojos aplaudirien mai un gol de La Roja.
Justificacions, com ara que a la selecció espanyola hi participen jugadors catalans i que el Barça hi aporta la Masia i el seu bon joc, són insostenibles. Sembla mentida que hi hagi catalans pretesament estelats que hi caiguin de quatre grapes, ja que és precisament per això, per fer-los beure a galet, que La Roja és l’equivalent esportiu del servei militar obligatori d’abans. No hi ha possibilitat de refús, i els càstigs, en cas de persistència, poden ser dramàtics per a la vida d’un esportista. I és que si Espanya permetés l’existència de la selecció catalana, és obvi que La Roja en patiria les conseqüències, és obvi que moltes de les medalles que ara consten com a espanyoles serien medalles catalanes, és obvi que Espanya es veuria obligada a competir contra Catalunya de la mateixa manera que Anglaterra competeix contra Escòcia, és obvi que La Roja perdria el suport dels catalans que ara l’aplaudeixen víctimes del parany i és obvi que aquest instrument d’espanyolització ultranacionalista anomenat La Roja restaria desactivat.
Una de les frases que sovintegen cada cop que algun català conseqüent expressa la seva al·lèrgia a la selecció espanyola és aquella que diu que “l’esport no s’ha de barrejar amb la política”. I, mira tu, poques coses hi ha més polítiques que aquesta frase. És la frase favorita dels nacionalistes espanyols, tant de dretes com d’esquerres. Segons ells, la selecció catalana és política, és divisió, és conflicte…; l’espanyola és normalitat, és convivència, és “reencuentro”. Arribats aquí, cal no oblidar que la bandera espanyola no és un símbol de llibertat, és un símbol d’opressió, d’agressió i de repressió. És la bandera sota la qual se’ns imposa l’espanyol a casa nostra, és la bandera sota la qual vam ser apallissats el Primer d’Octubre quan exercíem pacíficament el nostre dret a vot, és la bandera sota la qual se’ns prohibeix participar com el que som, un país d’Europa, i tenir, com ens correspon, la nostra selecció nacional. I és que quan Espanya encara no sabia què era una selecció nacional, nosaltres ja en teníem. La Federació Catalana de Futbol va ser creada el 1900; l’espanyola no va arribar fins al 1913. La selecció catalana va disputar el seu primer partit el 1904; l’espanyola, el 1920. Per això és tan trist –nacionalment parlant– veure tants catalans que no han dedicat ni un segon de la seva vida a reflexionar sobre això. Heus aquí perquè som encara un poble captiu.
Un exemple l’hem tingut en l’esperpèntic espectacle que diversos alcaldes de Junts i ERC (a més del PSC), han ofert amb la instal·lació de les hispanopantalles per veure La Roja. ¿Com es pot ser tan indigne, il·lustríssims? És per “ampliar la base”, que ho heu fet? És aquest, el vostre independentisme, el que promou els símbols espanyols d’opressió? Sap greu que encara no us hàgiu adonat que, jugui qui jugui, La Roja és un dels més potentíssims instruments espanyols d’opressió. Però tant us fa, oi?
Una altra de les coses que s’han dit aquests dies és que calia anar amb La Roja per “agraïment” al fet que molts jugadors del Barça en formessin part. Però quin agraïment? Que potser els van seleccionar per compassió? Que potser els van convocar per fer-los un favor, a ells i al Barça? Diguem-ho clar: els van convocar perquè són els millors, els van convocar perquè els necessitaven, els van convocar perquè sense ells La Roja no hauria arribat a la final del Mundial ni en somnis. ¿I a sobre els hem d’estar agraïts? Agraïts a La Roja, agraïts a Luis de la Fuente, agraïts a la Real Federación, agraïts a Espanya? Déu meu!
Un poble que no reflexiona sobre els paranys que el mantenen captiu és un poble que va fent tombs inútils d’una banda a l’altra. S’entén, doncs, que alguns facin veure que no s’adonen que La Roja no és pas cap combinat de nacionalitats. La Roja és un bloc homogeni “d’espanyols” que juguen sota bandera espanyola amb l’única finalitat d’oferir glòries a Espanya. Conseqüentment, a aquells que ens diuen que anaven a favor de La Roja no pas per cap sentiment espanyolista, sinó perquè hi havia molts jugadors del Barça, cal replicar-los: “I com és que per la mateixa raó no anàveu amb l’Argentina? Que no representa el Barça, Messi? Que no encarna els valors de la Masia, Messi? Que no era, és i serà sempre un tòtem universal del Barça, Messi?”.
En la mateixa línia, aquelles veus catalanes que diuen que han donat suport a La Roja per “solidaritat”, “simpatia” i “identificació” amb els catalans que hi jugaven, fóra bo que ens aclarissin si, per la mateixa raó i en bona lògica, celebraran enguany com a catalanes les victòries del Real Madrid pel fet que hi juga Marc Cucurella. Ens diran que no, és clar, perquè Cucurella no jugarà al Madrid en qualitat de català, sinó com a jugador d’equip. Serà la resposta que palesarà fins a quin punt han fet seu l’argumentari espanyol. Perquè, en qualitat de què jugaven els catalans de La Roja?
