No cal que una colla de dròpols decideixi vandalitzar els carrers i les botigues per causes que són tot menys justes per acabar essent víctimes del continu desgavell que es produeix a casa nostra per altres motius. Els trens s’aturen i les carreteres semblen competir en voler fer-nos la vida impossible. No vull creure que ningú tingui la intenció de fer-ho tan malament, però aquesta setmana hem comprovat altre cop quants edificis són en risc de ruïna per l’erosió que sobre velles estructures està produint la pluja reiterada, aquest cop a sobre amb la mort d’un veí de Riba-roja. Sí, però també és recurrent i afecta de forma generalitzada a la vida, a la seguretat i a l’economia el drama d’aquesta autopista que ja no ho sembla. Aquesta setmana han tornat a produir-se accidents i de nou han posat fi a la vida d’una persona, quatre topades amb cinc camions implicats, tot un rècord.
Recurrent la situació, però de res d’això parla cap candidat en aquesta campanya electoral plena d’ocurrències i personatges estrafolaris, malgrat el gravíssim perjudici que genera. Cap d’ells s’atreveix a dir que els camions no poden avançar com ho fan en unes carreteres com les que tenim; diuen alguns experts que no hi està prou de saturada l’AP7, com sí, en canvi, altres de la resta de l’estat, però el cas és que des de la liberalització dels peatges, aquesta autopista ha esdevingut un infern. Tothom que hi circula ha pogut ser testimoni de com es produeixen avançaments de camions en triple fila, el que obligadament genera una ralentització dels vehicles que poden circular per l’esquerra a 120 km per hora. I estic convençuda que molts hauran pensat com jo que els conductors d’aquests camions sovint semblen haver obtingut el permís en una tómbola, doncs qualsevol pot saber que no és el mateix conduir un camió, un turisme o una motocicleta, però no tothom s’hi sap adaptar als canvis. Sembla perduda la cultura de transportista, perquè semblen no saber que no es pot canviar de carril de forma sobtada, sense encomanar-se a res ni a ningú, que no poden fer un avançament durant més de dos kilòmetres i per descomptat no hauria d’acceptar-se altra cosa que la seva reserva en els carrils de la dreta i la corresponent limitació de velocitat i d’hores de conducció. I si la situació s’està produint per l’avarícia de qui encarrega el transport, facin la seva feina els inspectors i facin caure sobre ells tot el pes de la llei.
La meva proposta és tornar als peatges en la forma que s’entengui més adient i, si no és possible, retornar els camions a les carreteres que, si les utilitzaven quan l’AP7 no era gratuïta, ho podrien tornar a fer. Però tothom té por de fer-los enfadar, a ells que creuen que els que haurien de pagar peatges són els turismes, perquè tothom sap el que significa una vaga de transportistes col·lapsant de forma definitiva aquesta maleïda via i totes les altres. Així que continuarem veient el que està succeint: talls de carreteres de deu hores, tones de mercaderia escampades per terra, moltes d’elles aliments de primera necessitat, de manera que ni arribaran al seu punt de destí ni faran altra cosa que complicar un dret a la mobilitat que ja forma part dels més importants per a garantir una vida digna. Perquè sense trens, sense carreteres i obligant els conductors de cotxes a prescindir dels més contaminants, què esperen? Que la gent arribi a la feina en bicicleta? O potser caminant?
