A una setmana de les eleccions castellanes i de les tres colònies no assimilades, no se sap si guanyarà Frankenstein-Sánchez o Franco-Feijóo, però sí que se sap qui perdrà, segur: Catalunya. De les altres dues colònies castellanes, Galícia seguirà ni amunt ni avall, ni molt espanyola ni massa poc, i Euskadi continuarà anant a la seva, instal·lat en una excepció excepcional, poc sorollosa, poc emprenyadora, però també molt eficaç: només van a Madrid a comprar o vendre. Catalunya, sí o sí, rebrà i de valent. El càstig, l’escarment pel divorci fallit del 2017, encara no ha acabat.
Per a Catalunya i les terres germanes o cosines, al sud, al nord i a l’est, han començat una altra vegada els anys de la resistència. I de la supervivència. Perquè això anirà, novament de resistir. O de rendir-se, agonitzar i morir, passivament, indignament.
No hi haurà escamots d’afusellament ni camps de concentració ni exilis massius. Les tortures i els excessos policials o judicials no tindran barra lliure, però no ens enganyem, faran tot el que puguin i arribaran fins allà on sigui possible, sense concessions: la persecució dels Pujols, que no van entendre el preu que calia pagar pel virreinat feudal de Catalunya, però sí tot el que en podien treure, té un missatge claríssim. Com el cas de la Tamara Carrasco o de tants altres investigats, represaliats, perseguits, reprimits. Et poden tenir nou anys amb el peu al coll o el temps que sigui, i un bon dia poden dir que, ben mirat, no hi havia res massa greu o no hi havia proves, o sí, però no importa, a veure si ara t’agenolles i agraeixes que no t’hàgim destrossat del tot, a veure si has après bé la lliçó sobre els límits que no pots traspassar.
L’únic que els frena una mica és Europa, cada dia més polonesa, més ucraïnesa i més enverinada per la guerra de Putin, més rendida als interessos nord-americans, de domini mundial, disfressats sota el mantell de l’OTAN. Ull amb Europa, perquè ens hem equivocat molt: no admetrà excessos impresentables ni antiestètics, d’acord, però no mourà ni un sol dit per la minoria nacional dels catalans ni per cap altra.
La veritat és que els amos d’Espanya es van equivocar el 1978. I ho saben.
També saben una altra cosa encara més important: els catalans-catalans, a l’hora de la veritat, sempre s’acaben arronsant. No són els indòmits guerrers del 1714, són els hereus possibilistes de totes les derrotes i repressions i misèries de tres segles. I això es nota: són incòmodes com un ull de poll, però d’això mai no s’ha mort ningú. I hi ha solucions quirúrgiques: es pot operar sense massa riscos i les possibilitats d’èxit són elevades, si el pacient està immobilitzat prou temps.
Els poders madrilenys van creure que si afluixaven una mica, si permetien un cert tarradellisme inofensiu, això de Catalunya i del català, que els provoca una urticària massiva, podia controlar-se raonablement: una coseta folklòrica, simbòlica, nostàlgica, anestèsica, sense recorregut. Però es van equivocar amb la capacitat infinita de resistència de Catalunya, que com totes les males herbes, no fa altra cosa que rebrotar i rebrotar.
Ara el pagès s’ha emprenyat i se n’ha cansat de les males herbes. Ara ens ha pres les mesures, sap fins on podem arribar. Per tant, actua en conseqüència, desacomplexadament: no espera una nova rebel·lió, impensable en molts anys, sinó una rendició gradual i una victòria final.
Nosaltres, ara per ara, ens neguem a admetre-ho però sabem que és així. Les generacions actuals ja no es tornaran a rebel·lar, d’aquí les contradiccions i les decepcions amb la política partidista autonomista. Però les generacions actuals poden fer una de les coses més catalanes que es fan i es desfan, una cosa que fa segles que estem fent: resistir. No rendir-nos. En això som excel·lents i duríssims, invencibles, pura pedra picada. Fallem quan es tracta de rematar la jugada, però no quan cal aguantar un partit interminable, que aparentment tenim perdut des del primer minut.
Hem tornat a la resistència i més que hi tornarem aviat, guanyi qui guanyi. El 23-J perdrem nosaltres i encara hi perdrem més si no sabem ser més nombrosos i més forts, si no sabem incorporar més gent a un projecte nacional del segle XXI i no del segle XIX o XX, si no reeixim a pactar les bases d’un país alternatiu, que no sigui una simple còpia anacrònica del país que van imaginar els avis, els pares o nosaltres mateixos. O eixamplem la catalanitat o ens pansirem. Cal deixar enrere la Catalunya del tarradellisme, del pujolisme, del masisme, del montillisme, del puigdemontisme i del ponsatisme i tants ismes… Cal treure conclusions de la fortalesa del poder castellà, en absolut invencible, i de la indiferència europea, excepte si preferim quedar-nos quiets i espantats com conills. És a dir, condemnats: si no ens movem, si no fem una pàtria més gran, anem directes a un carreró sense sortida, amb la derrota al final.
Ara caldrà resistir i aguantar l’embranzida, sens dubte, però sense fer el ploramiques, que ja n’hi ha prou. Cal una altra actitud. Venen anys de resistència, duríssims. Però també oportunitats de victòria, si sabem construir una coalició victoriosa, prou àmplia, prou innovadora, prou engrescadora i forta. Per fer-ho, cal sortir desl relats sentimentals del 1714, del 1939, del 1978 i del 2017, sense trair-los, igual que els poders madrilenys han après a superar els seus errors del 1978, com estem veient i com veurem l’endemà del 23-J. El 1978 ens vam equivocar tots, però la partida no ha acabat. I podem guanyar, si volem. Ara bé… no hi ha victòria sense preu, no hi ha guerra que es guanyi per molt que et pensis que tens la raó.
19
4
