La narració arriba el seu final. L’aventura que va començar fa quatre anys s’esgota a la nova normalitat del gobierno dit d’esquerra amb majoria simple a Espanya i dit independentista amb majoria absoluta a Catalunya. Normalitat i estabilitat a Espanya; normalitat i estabilitat a Catalunya. I per a dos anys com mínim. Perquè la normalitat sigui completa, cal que els dos governs tinguin línia directa sota la forma d’una taula de diàleg de la qual s’ha dit de tot, fins que és un triomf polític a desgrat de la seva inexistència. Per això exigeix el MHP Aragonès la presència del president Sánchez a la reunió prevista el 13-14. Cal marcar el territori. El problema és si el territori no és teu.
Exigir la presència del president Sánchez a la taula és un error d’escolanet perquè planteja la qüestió al terreny protocol·lari, a un punt de precedència i honor al qual els espanyols són especialistes. I si el president no hi assisteix? No és intel·ligent deixar en mans de l’adversari la possibilitat de posar-te en ridícul. A més de reservar-se la decisió d’assistir o no el president Sánchez té la intenció de demanar l’ajornament de la taula fins a les darreries d’octubre, després del 40 Congrés del PSOE. Vol un mandat del Congrés per a negociar a la taula del diàleg. Que el “no” d’entrada a l’autodeterminació, l’amnistia i el referèndum no sigui la seva opinió personal, sinó un límit imposat pel partit. La teoria de jocs explica que la limitació és un avantatge per qui la “pateix”. A més a més, és una limitació imposada pel PSOE i la resta dels partits espanyols. És una limitació “nacional”.
Fins els de Podemos s’afegeixen a la nova normalitat nacional i se n’alegren de la taula del diàleg, atès que els seus resultats siguin a dins del marc de la Constitució de 1978, la mateixa Constitució que aquests radicals volien derogar al seu camí cap al cel. Pablo Iglesias ha explicat la situació a un article de Context que, com es veu al títol, (“¿Y si gobernaran PP i VOX?”) repeteix la fabula de Pere i el llop o Pau i el llop. Ha moderat una mica la seva oposició a l’independentisme car ja no l’acusa directament d’haver desvetllat el feixisme. Aleshores diu que els desvetlladors han estat l’independentisme i Podemos. No es tracta d’un intent de rebaixar el primer, sinó d’enlairar el segon a ulls dels catalans. Podria dir, sense faltar a la veritat, que també l’ha despertat el PSOE. El feixisme no ha dormit mai a Espanya des de 1939.
El pla de Podemos sembla la reconquista d’Espanya per a l’esquerra des de Catalunya en col·laboració amb l’esquerra catalana i les altres esquerres nacionals o regionals, una mena d’alliança dels “perifèrics” per pressionar la nau capitana de la vella Espanya, el PSOE. No sembla un esdevenidor excitant, però garanteix la normalitat, l’anticlímax. No hi haurà autodeterminació ni independència, però sí que es promet “explorar vies confederals”. Està clar: Espanya és un Estat “plurinacional”, sense oblidar que el destí de les altres nacions culturals no castellanes és formar part d’una unitat nacional superior que es diu Espanya. Això és el que els de Podemos anomenen “seduir” els catalans, amb una confederació del país dels lotòfags.
Després d’una temporada de silenci en què una multiplicitat de veus ha demanat al MHP Puigdemont alguna explicació o aclariment sobre les circumstàncies del naixement i recorregut del govern dit independentista, el president ha trencat el seu mutisme amb una carta pública recolzant el Consell per la república, advertint-nos contra les maniobres partidistes i fent una crida unitària a la lluita al carrer. No m’invento res: “…la confrontació amb l’Estat no es pot defugir, és una realitat inevitable per la qual hem de passar si volem que Catalunya sigui reconeguda com a nació sobirana i independent. No podem fer creure a la ciutadania catalana que, per alguna raó que desconeixem, vindrà un moment en què ens serà reconeguda la nació sense haver-la de lluitar des dels carrers, places i institucions del país.” S’ha afegit la CUP que també crida a la confrontació al carrer perquè no es refia de la taula.
El problema és que tots aquests que criden a l’acció directa al carrer són dirigents de partits polítics (el MHP Puigdemont presideix el CxR però també el partit JxC avui al govern) que viuen en i de l’autonomia espanyola i habitualment no encapçalen les mobilitzacions. Ans al contrari: envien les policies a les seves ordres per reprimir l’acció al carrer i engarjolar als independentistes.
L’anticlímax de la “nova normalitat”.
