Potser perquè arriba en un moment de campanya o perquè la política s’ha tornat una campanya permanent i res més, l’aplicació de l’amnistia sembla una nit electoral. Tothom se’n sent victoriós –excepte els que encara hi estan en contra, que la faran servir a la seva manera. Tant els que la volien per recuperar drets polítics –o simplement la seva vida– com els han deixat d’estar-hi en contra perquè la necessitaven –per obtenir una pròrroga en el lloguer de la Moncloa– l’han celebrat. Uns i altres tenen objectius molt diferents i s’equivoquen també de manera diferent.
Ja era hora que uns polítics processats per posar unes urnes poguessin tornar a casa i, tant ells com els que ja hi eren, presentar-se a unes eleccions si ho volen. Però ja era hora des del minut u, no perquè faci 9 anys de l’inici de la persecució i dos anys de l’aprovació de la llei. No hi ha debat sobre això. El que és discutible és que es pugui considerar una victòria com diuen els uns o el final d’alguna cosa com voldrien els altres.
Salvador Illa deia aquest dimecres que, amb l’aplicació de l’amnistia –en el cas dels exiliats, a precari, encara falta la signatura definitiva–, “guanya la política sobre la judicialització, l’acord sobre el bloqueig i el futur sobre els conflictes del passat”. I parlava de “normalització política, social i institucional”. És a dir, el final de l’independentisme que ell voldria i que era el segon objectiu de l’epifania del PSOE i el PSC amb l’amnistia, després de la plaça a la Moncloa. El president de la Generalitat “de tothom” vol que guanyi “el futur sobre els conflictes del passat”. Ignora deliberadament que el pacte que va portar el seu cap de files a repetir en la presidència del govern espanyol incloïa, precisament, un reconeixement solemne per part del PSOE del conflicte històric entre Catalunya i Espanya. I el futur és, necessàriament, algun mecanisme per resoldre votant. És a dir, el futur és autodeterminació, no amnistia.
De la mateixa manera que no és el final de res, l’amnistia tampoc és una victòria. Una cosa és que estigui bé que s’acabi un (només un) dels efectes immensos de la repressió. I una altra de molt diferent és que hi hagi una victòria de l’independentisme. Aquests nou anys han estat devastadors i els senyals més evidents són l’actual impossibilitat d’entesa estratègica entre partits sobiranistes i un abstencionisme que ha anat en augment entre els que van ser els seus votants. Ara bé, el chilling effect, com altres vegades en la història de Catalunya, té un límit, i ja es va veure en l’última Diada que noves generacions s’incorporen a un moviment polític que continua existint. Aquest serà el futur.
