Veure empresonar els líders polítics i socials del procés va comportar un impacte emocional traduït en desconcert i paràlisi entre la majoria independentista del país. Més enllà del descobriment que no teníem com a adversari un govern democràtic, sinó, com a enemic, un estat dictatorial assistit per una societat hostil i indiferent al nostre país, de seguida vam empatitzar amb persones que, també enmig de la sorpresa, van ésser maltractades, humiliades i tancades amb un simulacre de judici. Les mostres de solidaritat i suport no van trigar a aparèixer, especialment si tenim en compte que el nostre és un país petit i és difícil no haver conegut personalment cap dels presos. El llaç groc i les concentracions de suport van esdevenir una continuïtat i transformació d’una lluita que va adquirir un caràcter defensiu, de caràcter moral, encara que amb un punt de desmoralització. I, el pitjor de tot, és que ni les institucions, ni les entitats civils, no van ésser prou fermes per alliberar-los per la via de l’acció directa, l’únic llenguatge que entén Espanya.
En tota lluita per l’emancipació nacional, els presos polítics adquireixen un paper simbòlic. Ja no són activistes, sinó referents morals a venerar. Tanmateix, a primer curs de tècniques per a la revolució s’ensenya que els presoners polítics no poden tenir cap paper assignat com a dirigents polítics, perquè és evident que la seva situació personal resulta un condicionant massa important perquè no ens en puguem refiar de les seves idees i propostes. Crec que a Catalunya s’ha generat un consens analític segons el qual, l’actuació de deixar-se capturar tan fàcilment, de no coordinar les defenses, i no haver fet tot el possible per escapar no ha estat precisament un encert. En tota lluita per l’alliberament nacional, és un error deixar les estratègies en mans d’aquells que són tancats, i cal seguir-la en base als activistes de la clandestinitat o l’exili, on els condicionants són menors.
Durant els primers anys d’aquesta dictadura judicial i repressió borbònica –ja és hora que diguem les coses pel seu nom–, els errors tàctics i estratègics han estant evidents en el camp independentista. Des de no desobeir el 155, no haver investit Puigdemont, no haver coordinat el carrer amb les institucions, deixar-se condicionar massa per l’emocionalitat, no haver llegit una mica més a Maquiavel, i haver escenificat divisions absurdes, la realitat és que els anys posteriors al primer d’octubre han estat per oblidar. Més enllà del mite o de certa retòrica patriòtica i revolucionària, tenim una realitat que, dia rere dia és cada vegada més òbvia. Al costat de la dictadura judicial i repressió borbònica, constatem el col·laboracionisme de la Generalitat, la submissió dels partits independentistes, la manca d’idees –i l’excés de dialèctica– de les entitats sobiranistes, que fan de les institucions pròpies engranatges de la pròpia repressió generalitzada en contra de l’independentisme, i fins i tot en contra del propi país (només cal remetre’ns a l’incendi recent de Llançà i l’enèsima humiliació de l’estat en forma d’impedir el suport dels bombers nord-catalans).
És obvi que, a partir dels fets, i no d’unes paraules cada vegada menys creïbles, la Plaça Sant Jaume sembla més aviat el govern de Vichy, que reprimia els francesos resistents en nom de França i d’una sobirania fictícia, o, de manera més pròxima en el temps, del govern txecoslovac que, després que els tancs soviètics esclafessin la Primavera de Praga l’agost de 1968, va esdevenir l’artífex de la repressió contra els demòcrates “en nom de la sobirania del poble”. En realitat, bona part dels jerarques txecoslovacs de l’època, molts dels quals havien participat amb entusiasme a l’aperturisme d’Alexander Dubček, després de la invasió de les tropes del Pacte de Varsòvia es van dedicar a exercir una repressió ferotge contra el seu propi poble com si fos una simple subcontracta del Politburó de la Unió Soviètica. Recomano molt als lectors una minisèrie d’HBO, dirigida per Agnieszka Holland, Hořící keř, (Esbarzer Ardent) on s’explica aquest procés, es persegueix la dissidència i es desacredita, amb una humiliació permanent, a tots aquells que protesten, fins i tot de manera individual, personal, contra tal grau d’injustícia.
Mentre els presos polítics eren tancats, un cert silenci s’imposava al voltant de l’erràtica política de la Generalitat, de qui no s’entenia com es personava en els processos a independentistes, com enviava la BRIMO, més que reprimir protestes, a apallissar manifestants; a enviar els lletrats de la Generalitat a demanar presons contra la dissidència; a esterilitzar els mitjans públics (i a fer-los copartícips del blanquejament de la dictadura espanyola); a demanar paciència i posar terminis –gens creïbles– que impliquen ajornar la independència a les calendes gregues; en resum, a tractar de confondre, desincentivar, desmoralitzar, desmobilitzar.
Un cop indultats els presos, es percep en el país una sensació que han caigut determinats tabús. Mentre eren a la presó, hi havia una certa autocensura sobre les paraules i gestos de les víctimes, i de les decisions que es prenia des d’un govern independentista en les paraules, autonòmic i submís, en els fets. Hi ha tot un rum rum, un inici d’ebullició en què el ressentiment contra Espanya, està girant el focus vers la Plaça de Sant Jaume. L’experiència de l’estafa de la Transició, on es van iniciar en política molts dels que han protagonitzat, en qualitat –en termes de Howard Rheingold–de multituds intel·ligents, són conscients que des del Consell Executiu i els estats majors dels partits, tracten de tancar el procés per dalt. I tanmateix, des de diversos espais, de moment no massa connectats, es comença a sentir la frase leninista què fer?, davant d’aquesta paràlisi. I és probable que això vagi prenent forma a mesura que s’acosti la tardor. El país vol confrontació amb la dictadura espanyola, i potser caldrà posar el focus primer a la Plaça Sant Jaume, on de manera vergonyant, oneja la bandera franquista.
No revelaré cap secret d’Estat si afirmo que els indults formen part d’una estratègia més d’intentar anestesiar el procés, més que d’una distensió que cap tribunal espanyol, o xiringuito fatxa amb capacitat de repetir les incautacions franquistes des de la més absoluta impunitat s’ha empassat; que ha estat més un producte de les pressions europees i l’oportunisme sanchista que d’intentar fer veure que es negocia res. Tanmateix, a partir del Primer d’Octubre la societat catalana ja sap què és Espanya i què se’n pot esperar. Una vegada els indults s’han produït s’ha trencat el tabú. El problema immediat no és Madrid; és Barcelona, on hi ha instal·lat un govern desobedient a la majoria independentista.
