El Barça, sense cap mena de dubte, és la institució que més estima i millor representa Catalunya. Tant és així que aquest any ha decidit concórrer amb les circumstàncies polítiques del país perquè tots puguin exercitar-se en una pràctica necessitada d’urgència: el reconeixement i acceptació de la mateixa derrota com a primer pas per construir les futures victòries. Per molt dolorós que sigui per a tots aquells que participaren al referèndum de l’1-O, passar de lluitar per la independència a no ser capaços d’organitzar una defensa col·lectiva de la immersió lingüística en poc més de quatre anys sols pot merèixer el qualificatiu de desfeta.
Si reprenem l’article sobre el trilema del catalanisme, podem comprovar com s’ha passat de pretendre assolir l’objectiu maximalista de la independència a no poder defensar de forma eficaç plantejaments de mínims sense que encara s’hagi publicat una anàlisi no esbiaixat dels errors comesos. A més, entre tant de crit de botifler o traïdor, cap persona fa un esbós d’una estratègia realista capaç d’obtenir victòries polítiques versemblants. L’única recepta és el voluntarisme màgic i l’amargor concentrada que portarà tard o d’hora a alguna multitud a cercar el martiri o cosa semblant.
De fet, les principals crítiques contra els líders del referèndum se sostenen sobre el voluntarisme màgic. Se’ls acusa de fer una malaguanyada fallancà (terme que els jugadors de truc emprem per referir-nos a una catxa) i se suposa que si hagueren anat de bo, com diem els valencians, l’independentisme haguera triomfat. Tanmateix, el com d’aquest triomf és un detall que ningú explica i sembla que amb voluntat n’hi ha prou. Encara més, si tan fàcil fora, no s’entén que cap partit polític maximalista sigui incapaç de guanyar les eleccions per portar la independència promesa. Evidentment, aquest com exigeix una cosa tan senzilla com vèncer a un conflicte i avui dia, com és lògic i comprensible, molts tenen por de ser els primers a tirar un paper a terra.
En realitat, l’error fonamental no fou plantejar un bluf, sinó confondre un conflicte amb una negociació. Probablement, entre els líders del procés hi havia massa gent que cursà un màster d’ESADE amb una assignatura del tipus Teoria del conflicte i la negociació. En aquests centres, s’imparteix un poti-poti de teoria de jocs, economia del comportament i rudiments de lingüística i psicologia, per professors sense coneixements acadèmic en cap d’aquests camps. Els alumnes aprenen a negociar a una suposada situació de conflicte, però la lliçó més bàsica, com es passa d’un conflicte obert a una negociació, no es dona mai, perquè se suposa que aquest salt és automàtic. Com són cursos dirigits al món empresarial, on la majoria de conflictes són reglats i recurrents per tractar-se de l’àmbit laboral o mercantil, conflicte i negociació esdevenen sinònims i, per tant, no és necessari explicar que un conflicte polític, per la seva natura, és únic, obert i no reglat.
Per aquesta raó, el conflicte es pressuposava un pretext, un mer requisit de representació o escenificació, i no s’entenia que, en veritat, es tractava d’una baralla. Qualsevol persona amb més experiència vital i menys diplomes decoratius, s’hauria adonat que, per arribar a la fase de negociació, s’ha d’obtenir un empat que perjudiqui més al teu adversari que a tu, perquè en cas contrari els colps no s’aturaran, especialment si tu reps més que l’altre. A més, també hauria tingut en compte que, en cas de ser derrotat, l’enemic no tindria cap necessitat de negociar i qualsevol resultat possible seria una situació de major feblesa. Aleshores, anar a un conflicte obert i directe podia ser una tàctica suïcida o, com a mínim, amb molts de riscs i planificar l’escalada per mesurar les forces pròpies i les del rival era peremptori.
L’altra qüestió obviada fou la natura asimètrica del conflicte. Es pretenia partir d’una clara situació d’inferioritat i, sense pèrdues o patiments, guanyar a l’altre jugador. Aquest deliri s’amania amb contes de fades sobre la futura fallida del deute espanyol o la intervenció d’una instància europea amb una finestreta per resoldre els expedients relatius a les independències. L’estratègia de forçar les contradiccions internes d’Espanya per perjudicar-la internacionalment és coherent, però té el petit problema d’assumir que per a les elits espanyoles acceptar la independència de Catalunya és un mal menor davant de, per exemple, l’expulsió de la Unió Europea. Si no fora el cas, aquest mecanisme de pressió per igualar la partida perdria quasi tot el seu efecte.
L’asimetria significa que el teu oponent té molta major capacitat d’infligir-te danys de la que tu mai no arribaries a disposar i això implica que has d’assumir que suportaràs sacrificis molt elevats durant molt de temps. En la pràctica, parlem d’una estratègia de terra cremada on has d’estar disposat a immolar-te en l’intent de prendre com a ostatge el teu contrincant, perquè sigui quin sigui el resultat de la jugada, tu acabaràs sempre molt més damnificat. Per altra part, si l’estratègia té èxit, no significa triomfar, sinó precisament seure a una taula de negociació on tots els avantatges adquirits durant la lluita es poden perdre per una petita errada. Els conflictes asimètrics són jocs perillosos que demanen de grans habilitats, de molta experiència i encara més sort. Veure’ls com una negociació és una frivolitat imperdonable.
Les temeritats comeses podien justificar-se per una innocència que ara ja no és excusable perquè les conseqüències del conflicte es poden estimar. En el millor dels escenaris possibles, forçar una veritable taula de negociació exigiria aturar Catalunya amb més intensitat i de forma més perllongada que durant l’epidèmia. El cost econòmic espantaria els tebis i moderats, però, a més, s’hauria d’enfrontar l’oposició de part activa de la ciutadania que col·laboraria amb les autoritats espanyoles per fer rutllar el país. Es tractaria d’un autèntic enfrontament civil que partiria definitivament Catalunya en dos bàndols irreconciliables. Els miracles podrien succeir i la factura de danys limitar-se a pèrdues materials i econòmiques, malgrat que es jugaria sobre un polvorí tota l’estona.
La desobediència comportaria molt més que inhabilitacions com ja sabem tots. El preu a pagar per qualsevol que acceptés un mínim de protagonisme seria la llibertat personal i el patrimoni familiar i, per això mateix, hi ha molts que criden els altres a fer el primer pas, però no el fan pas ells. És més, comença a generar-se una tendència que, si em permeten, anomenaré raholisme: la petició de la generació dels boomers als més joves perquè se sacrifiquen per una Catalunya que, naturalment, governaran ells. Per tant, amb aquest escenari i lideratges, els crits de botifler i traïdor s’aniran apaivagant entre la indiferència i apatia generalitzada mentre que tot empitjora.
No té sentit pretendre disputar la revenja d’un conflicte obert i asimètric quan ara estàs en una posició de major feblesa i, a més, confiar en tindre temps lliure suficient per organitzar uns jocs olímpics per al cap de setmana, tot i que siguen d’hivern. El realisme exigeix organitzar les prioritats i si la defensa de la llengua és l’element central del catalanisme, no és necessari ser un geni per saber quina és l’actual crisi d’urgència: les lleis educatives no les dicten els tribunals, ho fan els parlaments.
Molts opinaran que qualsevol intent de salvar la llengua sense la independència és del tot va, però marcar-se un objectiu més costós per assolir un de difícil no sembla un argument esperançador. Aquesta és la paradoxa de la rebel·lió: sols tindran autoritat moral per encetar-la els pragmàtics que hagin aconseguit fites tan increïbles que facin creure a la resta que l’impossible és possible. De la mateixa manera, si l’horrible disseny institucional d’Espanya fa, en teoria, que la Generalitat no pugui governar Catalunya de forma eficaç, s’ha de demostrar, precisament, just el contrari: malgrat tots els obstacles ho podem fer bé. És el millor argument si es preten convèncer els indecisos de la conveniència d’un Estat propi.
Tanmateix, la desorientació i la improvisació marquen l’agenda. Un exemple és la brillant idea d’exigir un C2 als futurs professors com si un examen habilitador fora capaç d’aturar l’avanç corruptor del catanyol. Sincerament, cap examen pot garantir això i el Marc Comú Europeu de Referència de les llengües (MCER) que estableix els nivells d’A1, A2, B1, B2, C1 i C2 no és l’instrument indicat per resoldre els problemes de normalització lingüística als territoris catalanoparlants. Seria hora de parlar seriosament sobre la qüestió i detenir disbarats administratius que no faran cap màgia.
El MCER sorgí a la primera meitat dels noranta dels estudis que Brian North feu a Suïssa finançats pel Consell d’Europa amb el propòsit de millorar l’ensenyança de llengües estrangeres. Com he explicat extensament al meu Treball de Final de Màster, el MCER no estava dirigit en un principi a l’avaluació d’idiomes, però fou un projecte que s’associà al Communicative Language Testing, un corrent pedagògic que desplaçà la gramàtica i l’ortografia com a elements centrals dels exàmens en favor del que podríem denominar capacitats comunicatives. Per altra part, el MCER és una proposta consistent per definir els nivells B1 i B2, el llindar on l’usuari d’una llengua passa a ser totalment autònom i capaç de resoldre tota mena de situacions socials, però quan es tracta de definir els nivells C1 i C2 és del tot incomplet.
El C2 hauria d’equivaldre idealment a la competència d’un nadiu amb educació secundària, però es tracta d’un llistó ideal que no s’ha establert empíricament i no sabem on hi és a cap idioma, sense entrar a valorar que tampoc seria fix des d’una perspectiva generacional. A més, tenim el problema que els exàmens d’idiomes no poden valorar continguts o coneixements, sols competències lingüístiques, malgrat que en aquests nivells d’exigència és impossible no valorar-los, perquè amb ells es construeix el discurs que fem en una llengua estrangera. Si ens toca, per exemple, resumir i cohesionar fragments de textos i gràfiques sobre temes econòmics, com més formació tinguem sobre aquesta matèria, millor farem l’examen.
Les contradiccions del MCER respecte dels nivells C1 i C2 s’han substituït per les tradicions de cada agència avaluadora d’idiomes i trobem nivells d’exigència distints: el DALF C2 demana al candidat un monòleg sostingut d’uns 15 minuts, una dissertació acadèmica vaja, i el DELE C2 uns 7 minuts, mentre que el Proficiency no exigeix cap discurs sostingut, tot és una conversa informal amb un company. Aquest és, precisament, un dels problemes del català: hi ha massa organismes administratius a les tres comunitats que l’avaluen amb les seves pròpies dèries i especificacions com si la comunitat de parlants fora un cos separat. Es tracta d’una greu disfunció de la llengua que es podria resoldre fàcilment si l’Institut Ramon Llull fera una tasca de coordinació i homologació més decidida que permeti un model homogeni d’exàmens.
Per altra part, si es vol promoure l’ús del català al sistema educatiu, la reforma necessària és molt fàcil: els títols de grau i de màster haurien d’incloure la menció d’Estudis cursats en català si així es feu al 65% de les assignatures i el TFG o el TFM també es presentaren en català. Aquesta menció dispararia la demanda de classes en català i seria un assaig per comprovar si el sistema de la doble línia podria ser positiu. És necessari entendre que no es tracta d’instaurar un sistema de policia lingüística que filtri els candidats a l’administració, l’objectiu és que els castellanoparlants maximitzen voluntàriament l’exposició a la llengua fins a fer-la seva i ser competents. Si l’actual realitat sociolingüística del país no permet escolaritzar efectivament en català a tota la població, la menció d’estudis en català permetria garantir uns mínims i incentivar la seva presència al nivell universitari.
Finalment, en el cas que els estudis no foren cursats en català, s’hauria d’obtenir un certificat, ja fora el C2 o un títol de català per a fins específics. Seria ideal que hi hagués exàmens homologables per als tres territoris de parla catalana amb mostres textuals de totes les varietats de l’idioma i coordinats per l’Institut Ramon Llull. És a dir, oblidar d’una vegada l’obsessió de dissenyar preguntes de lèxic i gramàtica dirigides específicament a detectar interferències del castellà entre els parlants i avaluar el català com s’avalua la resta de llengües segons el MCER. De fet, la persona que més sap d’aquest tema a Europa és la professora Neus Figueras, que és catalana i treballa per a la Generalitat coordinant els exàmens de les escoles oficials d’idiomes. Per tant, hi ha talent per fer-ho bé més que suficient.
