El seny, la intel·ligència i, en darrera instància –si això falla–, el sentit comú, ens recomanen anar directes a l’origen d’un conflicte per poder-lo solucionar. La minimització, atenuació o relativització d’un problema greu no han solucionat mai res. Tot al contrari, han fet que el problema adquirís unes proporcions que si abans feien por ara fan pànic. I és difícil que algú gosi enfrontar-se a allò que li fa pànic. Més aviat, perquè no se li noti, opta per fer moviments de distracció amb temes menors que li donin aparença de coratjós. En dir ‘menors’, no vull dir que siguin temes petits. Poden ser grossos, però no tenen entitat pròpia perquè deriven directament de l’origen, és a dir, de la causa matriu.
Hom potser preguntarà: “I quina és la causa matriu del problema de Catalunya?”. La seva manca de llibertat, evidentment. Ser un país captiu, un país emmanillat i espoliat, té gravíssimes conseqüències en la vida de la seva gent. Conseqüències que es fan sentir a l’habitatge, a la llengua, a la sanitat, a l’educació, a la urbanització, a l’economia, a la pagesia, al transport públic, als serveis socials, a les carreteres, als boscos… Totes les estructures del país, absolutament totes, esdevenen caduques, deficitàries, obsoletes o caòtiques per la senzilla raó que els manca l’element base, l’element essencial, que és la plena disposició dels recursos propis. Sense aquesta facultat, cap país del món no pot donar resposta a les seves necessitats col·lectives. En el cas específic de Catalunya, la conseqüència màxima de la causa matriu, la més gegantina, la més esborronadora, són els 28.000 milions d’euros que Espanya li saqueja anualment, via fiscal, per dret de conquesta.
Perquè ens fem una idea del que suposa l’espoliació de 28.000 milions d’euros anuals a Catalunya, detallem-la en números rodons: 2.300 milions cada mes; 537 milions cada setmana; més de 76 milions cada dia; més de 3 milions cada hora; més de 53.000 euros cada minut; prop de 900 euros cada segon. És a dir, 280.000 milions d’euros en deu anys. Sí, 280.000 milions. Doncs si retrocedim uns pocs anys, no pas més de quinze, recordarem els rescats que la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional van haver de fer a Grècia, Irlanda, Portugal i Xipre. El total d’aquells rescats va tenir un cost de 243.000 milions d’euros. 243.000 milions. Una xifra, ja ho veiem, sensiblement inferior als 280.000 milions espoliats a Catalunya en deu anys. Doncs bé, l’aportació global de l’Estat espanyol a aquells rescats va ser tan sols de 8.000 milions, només un 29% del total que espolia cada any a Catalunya. Però el més esfereïdor és que Catalunya hauria pogut pagar tota sola el rescat de Grècia, Irlanda, Portugal i Xipre en només vuit anys i vuit mesos, ja que 243.000 milions d’euros és la xifra que en aquest mateix espai de temps –vuit anys i vuit mesos– Espanya espolia a Catalunya.
Malgrat aquesta depredació, per incomprensible que sembli, no hi ha cap moviment reivindicatiu de causes justes com l’habitatge, la sanitat, l’educació, els serveis públics i socials, etc., que faci la més mínima al·lusió –només al·lusió!– a la fi de l’espoliació dels esmentats 28.000 milions d’euros anuals. Silenci absolut. Tots els col·lectius vindicatius callats sobre el tema. UGT i Comissions Obreres per descomptat, perquè són sindicats nacionalistes espanyols amb un marc mental hispanocèntric i amb el seu centre neuràlgic a Madrid, però també callen sindicats amb seu central a Barcelona. Talment com si l’espoliació no existís, com si el botí espanyol de 28.000 milions d’euros fos una despesa natural i inqüestionable que Catalunya ha d’assumir com assumeix que novembre és tardor i abril primavera. És com si hom té una fuita d’aigua a la llar i, en comptes de tancar l’aixeta de pas, es dedica a posar baietes maleint els desperfectes que provoca. I encara bo que només fos això! Vull dir que, amb molt bona voluntat, es pot admetre que una persona trasbalsada no caigui en un detall tan elemental com és tancar l’aixeta de pas. Però és que el cas dels moviments vindicatius catalans té un caràcter clínic, i no pas perquè la seva indignació no sigui justa, sinó perquè per més que hom els faci veure la importància de tancar l’aixeta, ells s’estimen més maleir els desperfectes i reivindicar baietes. “Volem baietes!”, és el seu lema. “Baietes, baietes, baietes! Ens calen baietes!”.
D’una d’aquestes baietes, ERC en diu “sistema de finançament propi”. Deixant de banda que és mentida, que és un frau escandalós (com el traspàs de Rodalies) i que els quatre mil milions d’euros que afirmen que esgarraparan un dia a Madrid són quatre mil milions d’euros genuïnament catalans –talment com si algú, amb infinita benevolència, et tornés quatre molles del pa que abans t’ha robat–, el “sistema de finançament propi” és, en si mateix, una flagrant contradicció. Com pot ser “propi” un sistema de finançament que depèn d’un altre? Com pot ser “propi” un sistema de finançament que és només la xavalla de l’espoliació més ferotge, descomunal i rapinyaire que s’ha fet mai a l’Europa democràtica? Parlem de 28.000 milions d’euros anuals! Parlem de 280.000 milions d’euros en deu anys. Parlem de 700.000 milions d’euros en un quart segle. Diguem les coses pel seu nom, amics. Parlem clar i català, si us plau. L’únic sistema de finançament propi d’una nació és el de la recaptació, administració i lliure disposició de tots els diners que produeix. De tots! Si una nació no és propietària dels seus diners, si una nació no disposa de tots els diners que genera, no té un sistema de finançament propi. Té el sistema de finançament que interessa al seu Estat opressor. En altres paraules, tot moviment social que amaga la sagnant espoliació que pateix Catalunya, n’esdevé còmplice. Dues raons ho fan evident: no només contribueix a la pervivència de l’espoliació, també impossibilita l’assoliment dels recursos que justament reivindica.
