Els moviments sísmics que políticament ha patit aquest país en els darrers anys l’han deixat que ara mateix no el reconeixeria ningú que no visqui aquí. A aquestes alçades ningú no qüestiona que el procés d’independència s’ha acabat i que l’eix nacional ha deixat de dominar el debat polític. A més, les turbulències internacionals han impactat de ple a ca nostra de tal manera que ja treu més gent al carrer la causa palestina que la catalana.
La descomposició política de les democràcies occidentals és molt profunda. En realitat va començar fa temps i avança a ritmes diferents. Però a Catalunya n’havíem quedat una mica al marge per la revolució democràtica que pretenia la separació d’Espanya. L’abandonament (més o menys explícit) d’aquest projecte per tota la classe política autonòmica ha suposat una implosió de proporcions desconegudes. S’ha trencat l’últim mur de contenció que aguantava un sistema corcat i que amenaçava ruïna feia temps.
La fallida del sistema a Catalunya s’ha produït a un ritme vertiginós, i encara no s’han manifestat totes les seues conseqüències. Al descrèdit de la classe política l’acompanyen el descrèdit dels mitjans de comunicació, dels intel·lectuals i d’agents socials i cívics. Ara mateix la majoria d’institucions polítiques, socials o econòmiques només s’aguanten per la por que fa el seu ensorrament total sense cap alternativa evident.
És ja una idea acceptada generalment que al centre d’aquest ensorrament, com a causa i com a conseqüència al mateix temps, hi ha la crisi de l’estat del benestar. Que en el nostre cas es percep especialment perquè amb l’espoli fiscal que patim no l’hem tengut mai complet. Mentre la pressió fiscal a les rendes baixes i mitjanes no deixa d’augmentar a conseqüència de l’espiral inflacionària, les cobertures de l’estat del benestar han deixat d’impedir l’empobriment de la classe mitjana.
La incertesa és la gran protagonista de la nostra època. I és l’autèntica capoladora de vides de les generacions joves i ja no tan joves. Els que no havien arribat a una estabilitat vital abans de la pandèmia ho tenen cada vegada més difícil. Quan ja no sabien si podrien trobar una feina estable ni una casa assequible, arriben nous factors d’incertesa com la revolució de la robòtica i la IA. A la generació que no sap si cobrarà una pensió després de treballar tota la vida, la segueix la generació que no sap en què consistirà treballar la resta de la seua vida laboral.
Davant aquest panorama tan inquietant tenim una crisi que és a la vegada social i nacional: la crisi de la classe mitjana. Catalunya, segurament per ser una nació sense estat des de fa segles, s’ha concebut a ella mateixa com un país essencialment de classes mitjanes i populars. Perquè les classes altes han estat la major part del temps vinculades a l’opressió espanyola, i perquè una part rellevant de la classe treballadora té els seus orígens fora del país.
El col·lapse de l’estat del benestar i la crisi de la classe mitjana són un mateix fenomen, com deia. Un estat del benestar que, a tot això, la classe mitjana continua mantenint amb els seus impostos. Mentrestant, les grans corporacions i els milmilionaris són els que més s’enriqueixen i els que menys paguen. Un còctel explosiu, que com era de preveure, està explotant.
Així les coses, a la classe mitjana hom només li ofereix dues opcions: o reinventar l’estat del benestar per tal que se’l torni a sentir com a propi i no com una càrrega que l’empobreix, o deixar-lo de pagar si només se n’han de beneficiar altres col·lectius. Evidentment, no cal ser molt espavilat per veure que l’onada xenòfoba que recorre el món occidental no té només a veure amb una qüestió de valors i drets. Té a veure també, molt principalment, amb les qüestions materials.
Soc del parer que una nació de classes mitjanes com la nostra no es pot permetre la segona de les opcions. Sense estat del benestar no només hauríem de renunciar a la democràcia (el nivell actual de desigualtats ja l’està amenaçant seriosament), sinó que en el nostre cas també estaríem renunciant a ser una nació viable capaç d’integrar i cohesionar la societat. Així doncs, l’Aliança que ens cal per a la nostra supervivència com a nació és la que faci viable la democràcia i un estat del benestar que funcioni per a la majoria social. En d’altres paraules, ens cal renovar la confluència d’interessos entre les classes populars i les classes mitjanes i, sobretot, fer que els milionaris paguin la seua part. El país se salvarà en aquesta trinxera o no se salvarà.
