La llei d’habitatge té la seva màxima aplicació a Catalunya, imagino que més que res per demostrar que PSC i PSOE són la mateixa cosa i que els que la van aprovar amb ells són més papistes que el Papa. Dit en positiu, s’aplica aquí més que a cap altre lloc per la lleialtat d’Illa al model proposat per Sánchez per solucionar el gravíssim problema de l’habitatge, i tot i que crec que ni l’un ni l’altre hi creuen massa. Doncs bé, el fracàs de la llei a Catalunya és rotund per molt que s’entestin a negar-ho. Un últim informe emès pel sector analitza el que ha succeït a Barcelona, ja que la metròpoli pot ser el seu millor camp de proves.
Barcelona ha vist reduïda a la meitat l’oferta d’habitatge de lloguer ordinari. En conseqüència, els preus han augmentat més d’un 30%. Però el més greu és que aquests percentatges de reducció i encariment de l’oferta són els valors mitjans. El problema s’agreuja en les zones més humils de la ciutat, on la retracció del parc d’habitatge arriba pràcticament al 90 %. Això vol dir que quan s’afirma que a Catalunya els preus de lloguer s’han contingut més que a les comunitats autònomes on la llei no s’ha aplicat, la dada és incomplerta i sobretot evita parlar del veritable drama: sí que en el tipus mitjà de pisos en zones tensionades els lloguers han pujat sols el que la llei marcava (només faltaria!), però si afegim que hi ha pisos de més luxe que no integren la categoria, la mitja no s’ha apujat desaforadament senzillament perquè no es poden llogar allà on més es necessiten i on han literalment desaparegut del mercat.
No se sap fins quan s’aniran acumulant les errades que sol s’entenen perquè personalment les persones que estableixen aquestes mesures no s’hi juguen res. Segurament alguns respondran que això s’arregla controlant de debò tota l’oferta que abans existia i que ara ha anat a parar al lloguer de temporada, però no és cert: per molts diners que ens gastem en el control d’aquesta “fugida”, no estem entomant el veritable problema i és que manquen molts més pisos dels que hi ha possibilitat d’oferir, sigui qui els té un petit o un gran tenidor.
La qüestió, per tant, no és quina loteria acaben rebent les persones que amb capacitat econòmica i solvència esdevenen destinatàries dels pocs pisos que s’ofereixen per llogar. La qüestió és com no s’adonen els nostres governants de què, amb cada mesura presa, s’acaba sempre colpejant sobretot i fonamentalment les persones que suposadament diuen voler defensar, les últimes en qualsevol competició per aconseguir-los: famílies amb fills petits i escasses nòmines, persones que acaben d’arribar, aturats, divorciats sense possibles, riders. Després diran que els volen ajudar a sortir del clot, i no sé què de la dignitat humana, però l’ensorrada ha estat monumental. No és sols culpa dels d’ara, però s’entesten a pensar que aquests pal·liatius resolen res, quan el que han fet és empitjorar el desastre.
