Un àrab musulmà ha estat triat vicepresident de la Knesset, el parlament israelià. No és el primer cop que això succeeix, però avui aquest fet té implicacions que van molt més enllà del que havia succeït en el passat. En altres ocasions, el gest s’havia produït com una concessió generosa però no determinant. Ara mateix, en canvi, està en joc el color del govern d’Israel i del seu primer ministre. Hi ha possibilitats reals que Gadi Eisenkot, polític pragmàtic i disposat a acabar amb la deriva bel·licista de Benjamin Netanyahu, pugui accedir al poder i desbancar l’home que ha portat el seu país a la guerra i a les matances de Gaza. La majoria necessària per fer-ho penja dels anomenats partits àrabs, els quals representen el gruix dels palestins que viuen dins de les fronteres de l’estat (no pas als territoris ocupats), i que han crescut molt en les darreres eleccions.
El flamant vicepresident és Ahmad Tibi, diputat àrab del parlament d’Israel i líder de la Llista Conjunta, aliança que va aconseguir 11 escons a les eleccions del 27 d’octubre. L’home ja ha fet públic el seu suport a l’operació de canvi. També ha declarat sense embuts que el partit Likud de Netanyahu, i el ministre ultra Ben-Gvir, van fer mans i mànigues per impedir el seu nomenament, però que han fracassat. I això és molt significatiu. Els grups que representen els ciutadans palestins d’Israel —la Llista Conjunta i Ra’am— van obtenir uns resultats històrics a les eleccions del mes passat. La seva prioritat és fer fora el govern actual i començar a treballar per la pau, i és per això que han ofert suport incondicional a Eisenkot, sense entrar en gaires negociacions. En tenen prou amb demostrar una fita històrica; que els palestins són essencials per decidir qui governa a Israel. En termes aritmètics, a l’hora de la veritat, tenen la clau per triar entre els dos blocs clàssics d’Israel; els nacionalistes extrems i els pragmàtics liberals.
La dependència dels partits palestins incomoda tots els altres partits del país, és a dir, aquells que estan liderats per jueus israelians. Una col·laboració massa estreta podria perjudicar qualsevol mandatari israelià, en el sentit que seria acusat immediatament de rendir-se a l’enemic, de complicitat amb terroristes i altres pecats demoníacs. Cal dir que la situació continua tan explosiva com sempre, i els partits sionistes dretans i ultradretans sempre estan a l’aguait per atiar el foc de l’alarmisme. Els dirigents àrabs com Tibi, ben conscients del barril de pólvora en què viuen, han preferit no començar imposant grans condicions ni arrencant queixals a l’únic home que, avui mateix, pot acabar amb l’era Netanyahu –o sigui Eisenkot. Més endavant ja decidiran el que volen aconseguir, i ho faran amb la força renovada que han obtingut a les urnes.
Els partits liderats per palestins s’han centrat tradicionalment a aprofitar la seva representació per abordar la discriminació i altres problemes que afecten la seva comunitat, però ara és diferent. Ara s’està dirimint el possible final d’una guerra exterminadora, la desaparició de la condició de pària internacional per a Israel i un digne retorn a la comunitat mundial. El mateix Tibi, més enllà del canvi de govern, ha donat alguna pista sobre el que pensen fer; ha demanat una investigació criminal contra Netanyahu i els seus col·laboradors, acusant-los d’actuar amb mètodes propis de la màfia, després que un reportatge d’investigació periodística els assenyalés per haver interferit en les eleccions parlamentàries. El líder opositor ha publicat a xarxes socials que ningú no està per sobre de la llei, ni tan sols Netanyahu. Crida l’atenció, doncs, el pas de la denúncia humanitària a les accions legals concretes. Però això ja arribarà.
Tant de bo en surti alguna cosa positiva, de tot plegat. Fa temps que des dels territoris palestins i des del món sencer es reclama un final a la follia dels governs de Netanyahu i els seus aliats. Fins ara, el suport acrític dels Estats Units i la realitat política domèstica impedien pensar remotament en cap sortida factible. Ara sembla que una majoria dels votants, i també dels representants electes d’Israel, s’està movent per rectificar el rumb. No sabem exactament fins on arribarà la voluntat de canvi, però veiem que la proposta sorgeix de l’interior, de la complexa i fluctuant societat israeliana. Això tot sol, d’entrada, ja és un senyal saludable. Des de fora es pot ajudar i influir, però com sol passar a tot arreu, l’autèntic anhel de pau ha de sortir de dins. El cas és que sí, que alguna cosa es mou a Israel, els vents bufen cap a un canvi de govern i de direcció, i aviat veurem com es concreta tot plegat.

