La gran teoria de l’acció social dels mandarins nord-americans del segle passat ha estat sacsejada pels mitjans de comunicació audiovisuals. Tant que va esdevenir teoria de l’acció comunicativa de la mà de Habermas. La societat s’ha fet comunicació. Ho ha estat sempre, perquè tan sols la comunicació fa possible la societat; però, ara per ara, no només la fa possible, sinó que la substitueix. Els mitjans són el missatge, MacLuhan guanya batalles després de mort, com el Cid. La comunicació, com l’ésser humà, és la mesura de totes les coses, les que són i les que no són.
Però ho fa en un ordre, dins una estructura, que ha canviat fins al punt que la premsa tradicional, el periodisme de paper, només sobreviu si està a les xarxes. La imatge sempre guanya a la paraula. Cruament plantejat: qui té més impacte social, els polítics, els intel·lectuals, els mossens, tots ombrívols habitants de la galàxia Gutenberg, o un presentador de televisió que et fa companyia cada dia a casa teva, que és com de la família i al qual li compres les seves infames novel·les? Recordeu: segon l’Estudi General de Mitjans, un 79,1% de ciutadans miren la televisió més de tres hores diàries. Una rentada de cervell de tres-cents seixanta-cinc dies l’any.
Les enquestes pregunten sovint per la popularitat i el grau de coneixement dels polítics, però mai per la dels presentadors de televisió. Potser, hi hauria sorpreses. El presentador és el gran sacerdot de l’espai públic que oficia en una mena de comunió, de comunicació col·lectiva. La seva epifania és doble. En un sentit teòric representa una comunicació lliure, imparcial, professional. Fa un servei de qualitat, fins a rebre una consideració especial com a excepció cultural amb les pertinents subvencions.
En sentit pràctic, representa els interessos d’una empresa. Aquesta circumstància sembla inevitable en una societat de lliure mercat, on hi ha empreses que negocien amb la comunicació. No és cap judici moral; és un fet. I la finalitat de tota empresa és el benefici. Els presentadors representen els interessos de les seves empreses. Això val també pels mitjans de comunicació públics quan estan al servei d’un partit. Perquè un partit és una associació privada, atès que el seu benefici, abans de fer-se efectiu a la butxaca, es calcula en vots.
Els presentadors, doncs, periodistes d’elit, defensen uns interessos que no es presenten a eleccions, perquè són privats, però tenen voluntat d’influir a la cosa pública. Com que el seu impacte polític abasta gairebé quatre cinquenes parts de la societat, la seva funció és essencial per legitimar un ordre no democràtic. I és la seva única responsabilitat. Els presentadors, conductors de programes televisius, arriben a la seva condició per una estricta decisió empresarial, sense cap mena control professional o democràtic. Per acomplir la seva feina sense que se’ls vegi el llautó, han de representar la comèdia d’una comunicació no esbiaixada. Però aquesta comunicació es trenca sense remei, com el vidre, quan es fan valer pràctiques corruptes. El presentador es redueix a representador i això no tindrà ja remei per moltes explicacions que és donin, atès que s’ha de fer en un àmbit nou, diferent, fora de control.
L’EGM mostra que internet té un 86,3% d’usuaris, per davant de la televisió. La bombolla i el femer de les xarxes, que són com el mare liberum de Grocius, on tothom pot ficar cullerada, ha trencat el monopoli de l’espai públic dels mitjans audiovisuals convencionals. És impossible que les xarxes permetin que un presentador mantingui el seu estatus després d’haver donat un cop de mà a favor o en contra d’una opció política per mitjans immorals.
Una altra cosa és que la raó cínica estant i el corporativisme de la professió periodística rebaixen la indignació enraonant que, al cap i a la fi, es tracta d’una pràctica comuna. La corrupció es fa invisible quan es generalitza. Potser és una vergonya, i n’hi hem de fer algun exercici d’autocrítica, com diu l’Àngels Barceló, reclamant per a si un protagonisme que no té ni tan sols quan rellisca. I, tanmateix, qui sigui lliure de pecat, que llanci la primera pedra.
Sense anar-hi més lluny, les mateixes víctimes de l’última manipulació immoral, Podemos, varen ser beneficiàries d’un altre fals testimoni, a les eleccions municipals de Barcelona de 2015. I encara no han demanat disculpes.
11
1
