Aquest nostre és un país ombliguista, on importa més una tempesta en el vas d’aigua del PP, o si el president assisteix a una teleconferència en sabatilles, que els grans moviments que es produeixen al món. I que, no obstant això, tindran una enorme influència sobre l’existència de tots nosaltres. El que passarà aquest diumenge a la nació que és el cor d’Europa, sense anar més lluny.
Critiquem, per exemple, el president del govern per no quedar-se atenent les qüestions domèstiques en lloc d’anar-se’n a Nova York a mantenir contactes internacionals importants, encara que no siguin una trobada amb Joe Biden. Comprenc que les flames a La Palma acaparin totes les portades espanyoles, com no; el que ja em costa més d’entendre és que les transcendentals eleccions alemanyes de diumenge, o l’última sevícia política de Putin es despatxin amb prou feines unes línies en la majoria dels nostres mitjans informatius, tan combatius les qüestions domèstiques, tan desinformats en les internacionals.
Passa que, lamentablement, al nostre país es desconeix gairebé tot el que es relaciona amb la marxa política a la República Federal d’Alemanya, que és una de les nacions –actualment, és clar– més envejables que conec. Per descomptat, podem parlar de les riqueses naturals, no tantes per cert, d’Alemanya; o emprar el tòpic de la laboriositat dels de les nacions del centre i nord d’Europa en comparació amb els mediterranis.
Penso, però, que ha estat una encertada política, duta a terme per cancellers que coneixien als seus ciutadans i els tractaven com a adults, el factor que ha propiciat que avui la RFA copi els primers llocs en la major part dels rànquings favorables referents al benestar dels seus habitants i de la seva influència al món.
Des Kohl a Merkel, des de Helmut Schmidt a Schröder, han evitat emprar la prepotència i desenvolupar, amb matisos ocasionals, una política netament europeista, allunyada de confrontacions i salts en el buit, escoltant i seguint els dictats de les urnes. Déu n’hi do com es va aconseguir la reunificació de les dues Alemanyes i com es gestionen les qüestions territorials, gairebé sense conflictes entre els länder; milions de quilòmetres de distància amb altres que aprofiten qualsevol debat, el que sigui, per trencar el país en dos o en catorze.
Ara, les eleccions de diumenge és probable que facin repetir la grosse koalition dels dos partits majoritaris, però a l’inrevés: amb els socialdemòcrates d’Olaf Scholz liderant el govern, en aliança amb els democristians/liberals que no podran, de la mà d’Armin Laschet, reproduir els triomfs electorals de la gran Angela Merkel. Però la política seguirà sent bàsicament la mateixa: sense estridències, sense alteracions verbals –la campanya electoral ha estat, em sembla, força exemplar i els debats, constructius–, sense insults, sense desqualificacions. En el fons, qui segurament governarà serà el fins ara vicecanceller, que mai ha protagonitzat, ni de lluny, espectacles amb la cancellera semblants als que altres vicepresidents han donat en altres nacions que jo em sé.
Molt lluny, en suma, d’aquesta política testicular emprada en altres llocs el nom dels quals no vull recordar, on tot es fa “pels meus sants …”, procurant no vèncer netament l’adversari amb idees i arguments, sinó destruir-lo. Practicant sempre una política de terra cremada, dit sigui a hores d’ara amb tot el dolor del meu cor.
Proposo que aquest diumenge, quan coneguem uns resultats a la RFA que, excepte sorpreses, ja avancen totes les enquestes, meditem –sobretot, que meditin alguns– en els necessaris girs que algunes polítiques de secà i fangar, de parany i cartró permanents, han de fer. Els països –els nòrdics, per exemple– passen del liberalisme a la socialdemocràcia i ningú ho veu com una tragèdia, com si gairebé es corregués el risc de provocar una guerra civil.
I consti que, quan dic que al voltant tot es mou mentre en altres latituds ens estanquem, no miro ningú (o sí). Però que ningú s’estranyi que uns vagin bé i altres, només regular, per molt pit que treguin els seus governs i els seus governants. A mi, què voleu que us digui, hi ha dies, bastants dies, que m’agradaria ser alemany, encara que calgui menjar Kartoffel i salsitxes; què importa això en comparació amb gaudir d’una democràcia que sigui digna de tal nom.
