Oh, sorpresa, ha estat “aïllar la independència” del pacte de govern, o com ha explicat molt bé en Quico Sallés en aquest mateix diari, “assolir un espai pel debat de l’estratègia independentista més enllà del marc de la governabilitat”, i l’acord entre Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP ha florit com una camèlia en ple hivern.
Evidentment, això de definir un marc estratègic que vagi més enllà del govern, és un clàssic de cada legislatura des de 2012. Vol dir: nosaltres posem-nos a gestionar la repartidora i en la independència ja hi pensarem demà (al més pur estil Scarlett O’Hara). Mentrestant, tot independentisme que ja n’estigui fins el capdamunt d’aquesta presa de pèl que pugui voler demostrar el seu descontentament als carrers serà sufocat per ells mateixos per mitjà dels sipais d’esquadra i de la justícia colonial espanyola a qui recorreran com a acusació particular. O potser no, potser fan aquest canvi a la llei que han pogut fer mil cops abans i ho venen com la victòria de la legislatura, i així no cremar cartutxos per a la propera, no fos cas que se’ls acabés el material d’il·lusionisme.
La part més positiva de tot plegat és que en realitat la farsa és cada cop més indissimulada. No només deixen clar que la governabilitat de l’autonomia, és a dir, els càrrecs i els sous perquè tots sabem que no hi ha poder disponible a exercir sense la unilateralitat sobre la taula, ha d’estar al marge de la independència. També evidencien que no tenen cap intenció d’esmenar el que va fallar després de l’1 d’octubre, que és, únicament i exclusiva, la resposta de les institucions al dret d’autodeterminació conquerit pels catalans.
La seva oferta és la de sempre, la que ja s’ha demostrat tants cops fallida perquè és una estafa tan gran com vendre la caixa d’una aspiradora sense aspiradora a dins. Una oferta que també van mantenir en el període de 2015 a 2017, en què sostenien que el referèndum ja estava fet des del 9N i que farien la independència en 18 mesos i va haver de ser una plataforma ciutadana qui ho portés de nou a l’agenda política: crear guinguetes com el que ara es veu que s’anomenarà Acord Nacional pel Dret d’Autodeterminació, després de les corresponents de cada legislatura, com el Pacte Nacional pel Dret a Decidir (2013), el Pacte Nacional Pel Referèndum (2016), la Taula per la Democràcia (2017) i tantes d’altres.
L’únic que falla de l’estratègia independentista són les institucions, i és precisament això el que s’esforcen, elecció rere elecció, per mantenir aïllat d’aquesta estratègia, per seguir vivint de l’autonomisme el màxim temps possible. D’aquí que no haguem vist el Parlament i el President de la Generalitat declarar la independència, abaixar la bandera espanyola de Palau i cridar a la gent que va impedir que l’Estat aturés el referèndum de 2017 a aturar el país, a controlar les infraestructures com es va demostrar a l’aeroport i a l’estació de Sants el 2019 si qui va fer la convocatòria, els partits polítics independentistes i entitats afins a través del Tsunami Democràtic, no ho hagués desconvocat. Només hem vist gestos simbòlics.
I fins i tot en això el dia d’avui ha destapat una mica més la gran farsa: a més de la notícia que hi ha acord de mínims a la Generalitat, ens ha arribat que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha emès una sentència que considera que les ordres de detenció no serien aplicables en els casos que hi hagi una sentència ferma pels mateixos fets jutjats en un altre país, com és el cas de Lluís Puig a Bèlgica. Evidentment Junts Per Catalunya s’ha afanyat a presentar-ho com un gran triomf, i ja s’han sentit veus europanohopermetrianes que asseguren que els tribunals europeus podrien obligar a Espanya a deixar retornar els exiliats. La pregunta és la de sempre: com obligarà Europa a Espanya a fer res? Quina força coercitiva europea l’obligarà a actuar d’una manera determinada, deixant a un costat la catalanofòbia que ha motivat les decisions dels tribunals?
Els eurodiputats independentistes ja van tenir una sentència del TJUE a favor de la seva tornada a Catalunya amb el reconeixement de la immunitat d’Oriol Junqueras com a representant del Parlament Europeu, abans aquest els l’aixequés, i no van tornar precisament per això, perquè no existeix una policia europea comuna que executi les decisions dels tribunals supraestatals. I si existís, es desfaria com un terròs de sucre en cafè la teoria en què els partits independentistes han sustentat, de forma oberta o no, la reculada seva després del referèndum: que si haguessin declarat la independència Espanya ens hauria massacrat. Perquè qualsevol que tingui un cap sobre el coll sap que és molt més probable que Europa actuï contra un Estat membre que envia el seu exèrcit contra més de dos milions de la seva població civil que ha protagonitzat imatges que han donat la volta al món durant setmanes que contra un Estat membre que envia la policia a detenir un sol ciutadà passant-se les sentències comunitàries pel folre.
29 
4 
