Probablement, l’estratègia de l’independentisme institucional respecte a la senyora Sílvia Orriols passarà a la història com a exemple del que no s’ha de fer mai en política. Ja fa alguns anys, en aquest mateix mitjà, vaig publicar un article on feia la comparació amb el mite japonès de Godzila, un animal sorgit de les profunditats i que havia crescut d’una manera exponencial a causa de la contaminació nuclear. Així, a cada atac amb armes atòmiques, el monstre s’anava fent més i més gros i destructiu. Els atacs contra la batllessa de Ripoll i els seus seguidors –especialment les seves carpes s’han convertit en una mena de diana de sobreactuats “antifeixistes” folklòrics de diumenge–, els calbots dialèctics del president del Parlament, les propostes de multes per declaracions polèmiques, o la promesa d’una modificació del reglament per reprimir el seu discurs, no han tingut altre efecte que engrandir la seva figura entre els seus creixents partidaris i exhibir una impotència còsmica, per part de la mesa del Parlament i les forces vives indepes, en la inevitable comparació amb parlamentaris de l’estil Jordi Cañas o d’altres, de l’entorn ultraespanyolista, que semblaven actors de repartiment del cinema quinqui dels anys vuitanta.
La lectura dels diversos sondejos electorals, i encara més preocupant, el que es pot sentir a les sobretaules del país, anuncien una expansió considerable d’Acció Catalana, inicialment una modesta escissió del Front Nacional de Catalunya, que segons sondejos coincidents, avui podria ser la segona força política del Parlament i la primera entre l’independentisme. No és encara un partit. Amb prou feines comencen a elaborar un discurs, generar una estructura territorial i mirar de preparar alguns cops d’efecte en les pròximes municipals. Un discurs que, si bé implica un ideòleg intel·ligent com és Jordi Aragonès –candidat per Barcelona– encara no disposen d’estructures sòlides, implantació territorial ordenada i estan tenint greus dificultats per trobar candidats acceptables en diverses poblacions. No li manquen potencialitats –més enllà de la caricatura dels “Josep Maria”, té una certa capacitat d’atracció entre un independentisme jove i il·lustrat, desproveït de les hipoteques del procés, i sap surfejar l’onada del canvi de paradigma que s’intueix entre el moviment independentista–. Tanmateix, un partit és un aparell de gran complexitat, car, difícil de controlar, que requereix d’infinits recursos i filtres, complicitats amb patronals, sindicats, lobis, contactes internacionals, suport de grups poderosos i base electoral estable. En altres paraules, qualsevol nou partit ha de superar proves i requisits més difícils que una oposició a notaria. Pocs tenen capacitat de sobreviure en un mercat electoral limitat –que practiquen un joc de suma zero– que sol funcionar amb cartes marcades, com van poder comprovar la gent de Ciutadans (aquesta màquina defectuosa que, tanmateix, va perpetrar mals infinits en una breu existència). Per tant, malgrat les teòriques bones perspectives electorals, encara avui és tot un enigma el que pugui passar amb AC.
Hi ha una dimensió, gairebé metafísica, que ha representat un gran xoc en les aigües estancades de la política catalana. De la mateixa manera que personatges com Vicens Vives havien creat el tòpic (fals i interessat) de Catalunya com a terra de pas o la teòrica idiosincràsia pactista, ara molts catalans comproven que, com a bons europeus que som, no restem al marge dels vents reaccionaris que bufen al continent. No voldria fer servir l’adjectiu “reaccionari” de manera pejorativa o històrica, sinó filològica, com a “reacció” a un conjunt de canvis que són percebuts com a lesius per al conjunt de la nació. I, en aquest sentit, els catalans no som gens originals, més enllà de la nostra tendència a les revolucions (que Vicens Vives, ens retreia, tot comptabilitzant-ne deu al llarg de la nostra història, una per segle). El replegament identitari, la queixa per la immigració descontrolada, la crítica a l’islam, la reivindicació de les arrels cristianes o la defensa de la família tradicional formen part de l’emergent panorama polític continental, com moltes altres coses de tarannà completament diferent. En aquest cas, Aliança Catalana semblaria la formació capaç d’acollir i canalitzar tot un conjunt de malestars –legítims– que s’han anat accentuant al llarg de la darrera dècada. Titllar tot plegat de feixisme, pot deixar satisfets a molts, tanmateix, no els faran desaparèixer tot invocant paraules determinades o reivindicant la superioritat moral de les seves idees. Si realment es vol neutralitzar formacions com aquestes, faríem bé de llegir i escoltar persones que s’han dedicat a analitzar-les desapassionadament, com el llibre que va publicar fa un parell d’anys Xavier Torrents. I també a aquelles persones que, passant de votar a diversos partits de tot espectre, dipositaran la seva papereta a la formació encapçalada per la batllessa de Ripoll.
Més enllà de l’existència d’aquest nou actor polític, la qüestió és… què fer? Les enquestes actuals, que poden variar molt fins a les properes eleccions, ens condueixen a un fet determinant: podríem disposar d’una teòrica majoria independentista, fins i tot superior a la de 2015. Tanmateix, el posicionament actual de bona part de les formacions, més que probablement, farien una crida a un “cordó sanitari” contra la formació d’Orriols. Primera constatació: un cordó sanitari implicaria atorgar un poder desproporcionat a AC. És més, permetria, des de cert discurs victimista, disposar d’una legislatura per pair pausadament tot el creixement sobtat de militants, càrrecs i representants polítics arribats en al·luvió i de procedència incerta. En altres termes, tindrien fins a quatre anys per convertir una idea en un partit, i consolidar-lo com a una entitat potencialment reforçada. Especialment si, com a conseqüència el vet a Aliança portés a la Plaça Sant Jaume un partit d’obediència espanyola –segurament el PSC–, dedicat en cos i ànima a la desnacionalització planificada, això podria convertir-lo en pocs anys en el partit hegemònic. L’AfD alemanya, o l’antic Front Nacional francès –ara Reagrupament– han fet servir el seu aïllament polític per consolidar-se com a entitats prou fortes per disputar l’hegemonia política dels seus respectius estats. En segon lloc, mirar de marginar AC, els estalviaria sotmetre’s a les contradiccions que implica haver de prendre decisions que poden ser difícils i haver de pagar els costos. En altres paraules, cediria tot el desgast derivat de triar entre mals menors vers la resta de formacions. Finalment, els espanyols mai no ho farien. Bé, no ho fan. Ells no dubtaran a utilitzar tots els recursos i martingales per evitar que l’independentisme disposi de poder institucional. Ho vam veure a l’Ajuntament de Barcelona. Ho veuríem al parlament, si el PSC necessita vots o abstencions de VOX per evitar que l’independentisme governi. Al cap i a la fi, el govern Illa ha demostrat en aquests anys que la nació catalana fa nosa, i practica una desnacionalització de baixa –i eficaç–intensitat. Els espanyols no dubten quina és la seva nació, i poden pactar amb una coalició satànica, si cal, per mantenir la seva unitat. Els independentistes s’hauran d’enfrontar al dilema: una hipotètica independència anant de bracet amb qui et repugna, o una segura dependència i submissió nacional per mantenir una teòrica superioritat moral?
Ara bé, i com ja tenim certa experiència, un govern independentista amb AC a dins o a fora, és evident que no garanteix absolutament res. La independència no ha de venir necessàriament d’una victòria electoral o del control de la Generalitat. I no serveix de res si l’independentisme no exerceix com a tal (com ja hem comprovat tristament en el període 2018-2024). La independència pot arribar de moltes formes i hipòtesis: d’una crisi constitucional / existencial espanyola, d’una mobilització ben orquestrada i organitzada, d’una acció agosarada, d’una crisi internacional… (no hi ha una única fórmula, com sabem els historiadors, tot i que es requereix una determinació fins ara absent). Tanmateix, un govern independentista pot ser útil si porta una política de confrontació i desgast amb l’Estat. I hi ha múltiples possibilitats: des de la defensa contundent de la catalanitat, actes simbòlics recurrents –com ara despenjar la rojigualda franquista de les institucions– desobediència de lleis espanyoles i les seves sempre prevaricants resolucions judicials, incitar a la mobilització popular, creació de grups de defensa civil, desafiaments i menyspreus oberts a la monarquia i als representants institucionals espanyols, recerca de suports internacionals entre els adversaris geopolítics… en altres paraules, fer un Vietnam polític, això sí, amb la necessitat d’una classe política combativa que, ara per ara, no es veu enlloc. En aquest sentit, tot està inventat. La independència no arriba màgicament, sinó que és l’esforç constant i heurístic (assaig i error) fins a desgastar la potència ocupant. Per a tot això, la unitat política –més un mantra que una mesura pràctica– és sovint menys necessària que la determinació d’un grup reduït i cohesionat, com bé sabien els bolxevics. Tanmateix, l’independentisme sincer ha d’entendre, com reclamava el mes passat en un celebrat article Valtònyc, col·laborar amb aquells a qui no pots suportar. Al cap i a la fi, que en l’independentisme hi hagi tots els espectres polítics i personals és una excel·lent notícia, perquè ens fa una nació. Una nació que requereix un Estat, ni que sigui per barallar-nos en pau entre nosaltres.
Ara bé, parlàvem d’AC i com la seva aparició i expansió sembla que està fent saltar pels aires la lògica política de 1977 ençà. Pot no agradar-nos el que diu i pensa aquesta formació, tanmateix, els nostres partits i els nostres analistes s’equivoquen profundament mirant de tirar bombes atòmiques contra el fenomen (amb els resultats ja coneguts). Les preguntes correctes són… per què han crescut tant? Què ha impulsat a votants de tots els espais polítics (inclosos els d’obediència espanyola) a canviar la seva orientació política? Quines de les seves idees són raonables i quines intolerables? AC no és un moviment que hagi crescut per generació espontània, sinó per un conjunt de malestars, frustracions i falta de reconeixement de les preocupacions legítimes de molta gent. M’atreviria a donar algunes respostes. I no em limitaré a recórrer al comodí del suposat fracàs del Procés. El seixantisme ha col·lapsat. Hi ha una certa demanda per replantejar la convivència en una clarificació de drets i obligacions, i que l’incompliment d’aquestes darreres, tingui conseqüències tangibles. Manca contundència en la defensa de la catalanitat, des de sancionar o clausurar comerços que discriminen als catalanoparlants, fins a respostes contundents a qui ens humilia com a país. Cal una política de recatalanització, una nova política cultural que defensi el país i faci imprescindible l’ús de la llengua. Calen polítiques que garanteixin seguretat als carrers. Calen polítiques econòmiques, si cal amb elements de planificació i intervenció governamental que garanteixin la supervivència de les classes mitjanes. Cal una moratòria al desbocat creixement demogràfic.
En realitat molta gent s’ha desplaçat vers AC perquè s’han vist abandonades per l’oferta política actual, i han acabat comprant el pack complet (amb els aspectes més èticament intolerables) que se li han ofert. No, la gent no s’ha tornat d’ultradreta, ni reaccionària, ni racista, sinó que s’ha sentit abandonada pels seus espais polítics de referència, desautoritzats per les seves aspiracions, calumniats pels seus pensaments íntims, escarnits per la seva condició d’autòctons de mitjana edat, classe mitjana en fase d’empobriment, i arrelament a una manera d’entendre la vida més convencional. Quan un país margina a un col·lectiu pel que és i pel que pensa, i ho fa en nom d’uns suposats valors progressistes, s’està suïcidant com a societat, a banda d’exhibir hipocresia i projectant nihilisme.
Què fer? En les pel·lícules sobre Godzila, (alerta espòiler) uns científics descobreixen que la millor manera d’acabar amb el monstre és privant-lo d’oxigen. I per això dissenyen una màquina capaç d’extreure’l de l’aigua. Tan simple com això. Rectificant molts dels errors d’uns partits que no han fet autocrítica. De fet, ni tan sols han deixat fer el relleu d’una generació que ens va portar fins al Primer d’Octubre, i que, tanmateix, van quedar encallats a la platja, i van deixar els independentistes a l’estacada, i frenen tot avenç nacional, a banda de protagonitzar patètics enfrontaments interns mentre miren d’oferir lliçons d’ètica elemental. Uns partits que no semblen capaços d’adonar-se que les coses estan canviant, i l’experiència dels darrers anys, amb les seves estèrils guerres culturals i l’empobriment progressiu de les classes mitjanes, o la descomposició de les comunitats, o els processos de desnacionalització esdevenen profunds moviments tectònics que han reconfigurat el mapa polític i ideològic. Per treure l’oxigen de l’ecosistema on viu AC cal atendre el que són aspiracions legítimes, morals i racionals de molta gent, que responen a temors reals i documentats. Així, els votants no hauran d’adquirir tot el pack d’un partit que s’alimenta, bàsicament, dels errors i la supèrbia dels altres, i que contenen altres elements altament inquietants.
