He llegit amb enorme interès l’article que ahir publicava a El Món la meva directora, Sílvia Barroso, a qui voldria —potser extremant la meva gosadia i abusant de la seva generositat i liberalitat— adreçar una carta pública, tot responent des dels agitats cenacles i mentideros de Madrid a la seva opinió des de Barcelona.
Afirmaves, estimada Sílvia, en el titular del teu article: “Que el fang de Madrid es quedi a Madrid“. Ho deies just el dia que aquest fang inundava la seu central del PSOE a la capital, al carrer de Ferraz, amb l’entrada de l’UCO a la recerca d’indicis de finançament il·legal del partit que governa tots els espanyols. Em sembla, Sílvia, una aspiració raonable, encara que de difícil consecució: tant de bo sabéssim i poguéssim aïllar els corruptes a les seves coves. Però la corrupció, si més no la nostra (n’hi ha d’altres), la de Santos Cerdán, José Luis Rodríguez Zapatero, Leire Díez, José Luis Ábalos, etcètera, té una particularitat: que la pudor capitalina s’escampa i és molt difícil tancar portes i finestres perifèriques per no sentir-la o per creure’s a recer de les seves escomeses.
Així, la corrupció no és cosa només de Madrid, com tots sabem. Però aquests dies, els habitants de la Villa y Corte ens sentim especialment colpits per ella. Fins al punt que no pots obrir un diari madrileny —inclòs algun que fins fa unes setmanes era un suport inequívoc al PSOE governant a l’Estat— sense percebre que, més o menys directament, s’està demanant a Pedro Sánchez que faci exactament el contrari del que sembla que pensa fer: l’últim que li hem sentit dir és que el seu full de ruta, amb Zapatero o sense Zapatero —a qui continua donant suport, però cada cop amb menys entusiasme—, es manté. És a dir, que pretén —potser ho aconseguirà, no n’estic segur— esgotar la legislatura i després presentar-se a la reelecció. Un pla terrible.
Segurament m’equivocaré, però, al ritme que van les coses, això no podrà ser, amb el Papa o sense el Papa visitant-nos i donant suport a les tesis internacionals —que jo també comparteixo, per cert— de l’inquilí de la Moncloa. Ara arriben els setges judicials als familiars de Sánchez. I l’afer Zapatero promet, igual que els casos Cerdán, Ábalos i Koldo, tenir encara moltes ramificacions. Els diaris i els jutges esdevenen el principal enemic d’un govern que pretén seguir el seu camí com si no passés res.
Passa que, contra el que suggereixes que hauria de passar, directora, a Madrid es mira cada cop més cap a Barcelona. A la dreta i, sobretot, a l’esquerra. Els periodistes que pul·lulem pel Congrés dels Diputats parlem molt, potser sense gaire fonament, de i amb la figura de Gabriel Rufián. Era un proscrit fins fa aproximadament un any i avui és el desitjat en tots els grupets de periodistes: què farà Rufián? Arribarà a un acord amb altres forces a l’esquerra de l’esquerra i aconseguirà articular aquell moviment que Yolanda Díaz no va acabar de consolidar del tot amb Sumar? Serà capaç de reunir en una sola voluntat de poder Sumar, Podemos, la mateixa Esquerra, totes aquelles forces regionals i locals que sens dubte representen una part important del mapa polític nacional i que avui continuen d’esquena?
Qui ho sap. No soc dels qui creuen en mocions de censura, ni tan sols instrumentals, per forçar Sánchez a dissoldre ja la legislatura més enganxifosa de la història. Impossible posar tothom d’acord, especialment mentre Vox sigui a l’equació, tot i que el president del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, crec que sap perfectament que la formació ultra no podria fer altra cosa que abstenir-se davant una censura a Sánchez, potser facilitant un acord interpartidari al marge de dretes, esquerres o centres. Un acord avui senzillament impensable, una utopia, amb fang o sense fang pels carrers.
Però sí que crec que Rufián, amb el seu partit al darrere o sense, acabarà fent algun pas, canviant el tauler d’escacs, tan enrocat: avui no ho té fàcil, perquè l’esquerra de l’esquerra és un orgue de gats, i la dreta, amb una pèssima relació entre PP i Vox, no va gaire millor.
Sí, Sílvia, hi ha molt de fang a Madrid (ja ho dic: i no només, però avui sí especialment). I moltíssim al voltant de la seu de la Guàrdia Civil, ja ho hem vist, i al voltant d’algunes seus de partits, i en institucions, i al Congrés dels Diputats. I sí, també, és clar, directora: tant de bo ningú no es deixés arrossegar al fang madrileny, com suposo que dius mirant, sobretot, el cas de Rufián, qui sap. El cas és que el fang existeix, s’expandeix, embruta qui el trepitja, hagi nascut on hagi nascut i pensi com pensi.
Jo soc tan pessimista que tot això em sembla inevitable: la força de l’Estat no és precisament poca. I soc, alhora, prou optimista per pensar que això tindrà —ha de tenir— una solució radical més aviat a curt que a mitjà termini: han d’aparèixer cares noves, noms nous darrere dels quals hi hagi idees noves sobre com dur a terme la governança del país. I consti, és clar, que no estic pensant específicament en algú tan ple de contradiccions intrínseques com, per exemple, Rufián. Però aquí el tenim, formant part de l’algoritme.
Ni tu ni jo, directora, ni probablement el mateix president del govern central, molt més atribolat del que mostra, sabem gaire bé què passarà. Crec que el menys desitjable és que tot continuï igual que fins ara, quan tot sembla fiar-se a, diguem-ne, l’arribada de la treva estival, la visita del summe pontífex, el ritme de creixement econòmic o el passotisme dels espanyols, pensant que tot això servirà per continuar estirant el carro fins a l’estiu del 2027, o potser més. Però passa això: que els carros s’encallen en el fang i arriba un moment en què no hi ha altre remei que baixar-ne i buscar, a peu, altres camins.
Una salutació, directora, amb el meu afecte i la meva admiració, encara que sigui des de la no plena coincidència, a la qual no anomenaré discrepància. I gràcies per acollir-me: crec que tots dos busquem el millor per als nostres. I per a tothom, que ja dic que els camins són molts, excepte el que ja no porta enlloc.
