Jornada d’arenes movedisses amb les causes judicials que escanyen cada dia més el PSOE de Pedro Sánchez –mentre Felipe González apuntala el que queda del seu, que vol veure ressorgir– i amenacen d’engolir l’inquilí de la Moncloa. Ell fa veure que no, però el desgast polític i de credibilitat és evident, amb una pressió mediàtica creixent que ha decidit cremar Zapatero en una foguera pública. El que en realitat hauria de qüestionar el cas Plus Ultra és el lobbisme com a concepte. Però, tenint en compte que és una pràctica legal i regulada, el rebuig popular que generen els detalls sobre l’afer és inversament proporcional a les possibilitats que el procediment judicial arribi a una condemna. En tot cas, el camí serà llarg, perquè trobar proves que demostrin les hipòtesis i conclusions policials en aquests casos no és fàcil. Pel camí, la sacsejada ja haurà fet el seu efecte. I el lobbisme, per cert, continuarà intacte, en una àrea de penombra on s’arreceren els que el practiquen fins que algú decideix posar-hi llums i taquígrafs. Per la raó que sigui.
Tanmateix, que hi hagi una campanya interessada per explotar políticament l’afer no vol dir que els fets no existeixin. I, sigui com sigui, Pedro Sánchez està cada dia més aïllat i en més males condicions per governar i, per descomptat, per legislar. A partir d’ara, definitivament, els membres del que es va anomenar “majoria de la investidura” correran cadascun cap a una banda fins que el president espanyol decideixi acabar la legislatura, que tot indica que pensa esgotar contra vent i marea. El cas és que l’oposició –especialment un PP cada dia més histriònic– no té mecanismes per fer-lo baixar del burro, perquè no hi ha cap senyal que faci pensar que pugui articular una moció de censura i guanyar-la.
En aquestes circumstàncies, des de Catalunya s’observa amb lupa Junts i ERC. Què diuen i què tenen intenció de fer, si és que pensen fer alguna cosa. De moment, aquest dimecres ja es preguntava a Mònica Sales, portaveu de Junts al Parlament, si es plantegen participar en una hipotètica –molt hipotètica– moció de censura del PP. I la diputada responia que no ho tenen “sobre la taula”, que és la resposta de manual. ERC es considera descartada d’entrada d’aquesta possibilitat, amb Gabriel Rufián intentant construir el seu front progressista que no volen ni al carrer Calàbria. No se sap què faran els dos partits que representen l’independentisme al Congrés. El que se sap és el que no faran –si no hi ha un gir de guió– i que haurien de voler fer: tenir una estratègia coherent i cohesionada que prepari el sobiranisme per al que pugui venir, que si és un govern del PP i Vox serà més contundent que les ensarronades florentines del PSOE. Descartada una entesa tàctica temporal entre ells, se’ls ha de demanar que almenys no es deixin arrossegar al fang de Madrid, d’on només poden sortir-ne, com a mínim, empastifats.
